Autor/a
Matrioixca
Categoria
Relat lliure
Pròxima estació
Pròxima estació Verdaguer. Correspondència amb Línia 4 i Tram
El noi del seient de davant s’aixeca d’una revolada. Aprofito l’instant i m’assec. Davant meu hi ha asseguda una mare amb una nena d’uns tres anys, vestida amb el xandall groc de l’escola que xerra pels descosits. Són quarts de vuit del matí i està plena d’energia.
—Mia —m’assenyala amb el dit les seves sabates roses.
—Molt boniques, són de gatets! —Li responc entusiasmada.
Miro a la mare amb complicitat, en realitat són unes sabatilles; m’imagino la baralla del matí per sortir així de casa i no fer tard. Segur que ha guanyat la nena. La mare no la deu voler traumatitzar; deu creure que ha de ser feliç, que no cal tallar-li les ales, que no passa res per deixar-la sortir amb sabatilles al carrer. Li diria que vagi en compte, que tot comença amb petites coses que ara és el calçat i com no la freni, als setze s’haurà convertit en una fera.
O potser no. Qui sap.
La meva veïna, va ser molt recta amb la seva i quan la nena va poder, va marxar amb un argentí que va conèixer a l’H8. Tan sols la veuen el dia de Nadal.
Pròxima estació Diagonal. Correspondència amb Línia 3, Línia 6, Línia 7 i altres línies de FGC.
S’apaguen els llums del vagó i el metro disminueix la velocitat. Els claustrofòbics obren els ulls i respiren, finalment arribem a la parada.
Pugen un munt d’adolescents, carregats amb les carpetes i bosses, rodegen la barra metàl·lica per no caure i mantenen el cercle.
—Bro, si em pregunten la Renaixença suspenc —comenta un dels nois amb el mateix pentinat mullet que la resta.
—Jo només me l’he llegit per sobre —afegeix una de les joves amb les ungles llargues i pintades.
—Segur!—respon el més alt de tots —. A més, tu has aprovat! Vas guanyar punts quan vas ajudar el professor a aixecar-se de la cadira aquell dia que es va quedar clavat.
Comencen a riure sense fi, riuen des de dins, d’aquells riures que fan mal a la panxa i que de jove creus que seran eterns.
Me’ls miro amb enyorança. Desitjo amb totes les meves forces que la vida no els devori. Els diria que gaudeixin el màxim d’aquests anys, que el temps no torna enrere, que no tinguin por, que mantinguin aquesta amistat, que és bonic tenir arrels on aferrar-se.
O potser no. Qui sap.
Tal volta, aniran a viure lluny i preferiran no tenir orígens, ser lliures i no carregar més motxilles.
Pròxima estació Hospital Clínic.
La meva, l’hospital, la visita, els resultats.
Li dic adeu amb les mans a la menuda de davant. M’aixeco, creuo el passadís i passo pel mig del jovent, em dirigeixo a la porta.
Una noia s’aixeca darrere meu, la seva olor m’embadaleix, la bufanda de llana em frena, em giro, tinc un punt enganxat a la cremallera de la seva jaqueta.
Ens mirem sorpreses, em perdo dins les seves pupil·les i la meva ànima vola per sobre de tothom i el temps s’atura mentre lluitem amb la cremallera.
S’obren les portes, ens desenganxem, baixo per no passar-me la parada encara tremolant i busco la seva mirada per última vegada. Em somriu.
Mentre pujo les escales penso que la localitzaré a les xarxes, li diré que mai m’havien colpit així, que segur que ens coneixem d’altres vides, que ha estat un senyal, que fugim i no tornem.
O potser no. Qui sap.
Tal vegada, ella continuarà amb la seva vida, i jo només penso quant em queda de la meva.
Pròxima estació Entença.
El noi del seient de davant s’aixeca d’una revolada. Aprofito l’instant i m’assec. Davant meu hi ha asseguda una mare amb una nena d’uns tres anys, vestida amb el xandall groc de l’escola que xerra pels descosits. Són quarts de vuit del matí i està plena d’energia.
—Mia —m’assenyala amb el dit les seves sabates roses.
—Molt boniques, són de gatets! —Li responc entusiasmada.
Miro a la mare amb complicitat, en realitat són unes sabatilles; m’imagino la baralla del matí per sortir així de casa i no fer tard. Segur que ha guanyat la nena. La mare no la deu voler traumatitzar; deu creure que ha de ser feliç, que no cal tallar-li les ales, que no passa res per deixar-la sortir amb sabatilles al carrer. Li diria que vagi en compte, que tot comença amb petites coses que ara és el calçat i com no la freni, als setze s’haurà convertit en una fera.
O potser no. Qui sap.
La meva veïna, va ser molt recta amb la seva i quan la nena va poder, va marxar amb un argentí que va conèixer a l’H8. Tan sols la veuen el dia de Nadal.
Pròxima estació Diagonal. Correspondència amb Línia 3, Línia 6, Línia 7 i altres línies de FGC.
S’apaguen els llums del vagó i el metro disminueix la velocitat. Els claustrofòbics obren els ulls i respiren, finalment arribem a la parada.
Pugen un munt d’adolescents, carregats amb les carpetes i bosses, rodegen la barra metàl·lica per no caure i mantenen el cercle.
—Bro, si em pregunten la Renaixença suspenc —comenta un dels nois amb el mateix pentinat mullet que la resta.
—Jo només me l’he llegit per sobre —afegeix una de les joves amb les ungles llargues i pintades.
—Segur!—respon el més alt de tots —. A més, tu has aprovat! Vas guanyar punts quan vas ajudar el professor a aixecar-se de la cadira aquell dia que es va quedar clavat.
Comencen a riure sense fi, riuen des de dins, d’aquells riures que fan mal a la panxa i que de jove creus que seran eterns.
Me’ls miro amb enyorança. Desitjo amb totes les meves forces que la vida no els devori. Els diria que gaudeixin el màxim d’aquests anys, que el temps no torna enrere, que no tinguin por, que mantinguin aquesta amistat, que és bonic tenir arrels on aferrar-se.
O potser no. Qui sap.
Tal volta, aniran a viure lluny i preferiran no tenir orígens, ser lliures i no carregar més motxilles.
Pròxima estació Hospital Clínic.
La meva, l’hospital, la visita, els resultats.
Li dic adeu amb les mans a la menuda de davant. M’aixeco, creuo el passadís i passo pel mig del jovent, em dirigeixo a la porta.
Una noia s’aixeca darrere meu, la seva olor m’embadaleix, la bufanda de llana em frena, em giro, tinc un punt enganxat a la cremallera de la seva jaqueta.
Ens mirem sorpreses, em perdo dins les seves pupil·les i la meva ànima vola per sobre de tothom i el temps s’atura mentre lluitem amb la cremallera.
S’obren les portes, ens desenganxem, baixo per no passar-me la parada encara tremolant i busco la seva mirada per última vegada. Em somriu.
Mentre pujo les escales penso que la localitzaré a les xarxes, li diré que mai m’havien colpit així, que segur que ens coneixem d’altres vides, que ha estat un senyal, que fugim i no tornem.
O potser no. Qui sap.
Tal vegada, ella continuarà amb la seva vida, i jo només penso quant em queda de la meva.
Pròxima estació Entença.