Autor/a
Auri
Categoria
Relat lliure
El sistema nerviós, nerviós
Em desperto deu minuts abans que soni l’alarma. El meu cos ja està preparat per afrontar el dia, però jo no. En aquest estat de consciència qüestionable em pregunto què estic fent amb la vida que m’han fet viure. La trentena es va acabant i ploro sense llàgrimes desitjant seguir dormint, «no vull continuar matinant. Si no ha sortit el sol, per a què?», penso de manera recurrent durant els primers cinc minuts. «Va, encén el llum i aixeca’t». Les cares allargades i ataronjades pels fanals a la boca del metro són gairebé pitjor quan es reconeixen dins del vagó. Totes afeblides per la condemna del primer tren d’entre setmana i amb els ulls encara inflamats per evitar que la llum blanca del vagó ens acabi de despertar. En aquest moment veig com el cafè que m’he pres no serà suficient per sobreviure el matí. En necessito un altre.
La mudança a Santa Coloma em fa pensar que no puc sortir de l’eterna Línia 1, sí, la vermella. En recorro la meitat cada dia. Un viatge d’anada que em porta estar cinc hores deixant-me l’esquena i l’olfacte entre productes d’higiene i baranes, esglaons i «hola, bon dia» a tothom que em personifica i es digna a saludar-me. Ells llueixen esmoquin i corbata, afronten un dia tres hores més tard que el meu i a mi ja em comença a tremolar la mà esquerra. El cor em batega cada cop més ràpid. Una ràbia involuntària cap a la seva feina se’m fica al pit i em fa vibrar. He d’escapolir-me un cop més per «anar al lavabo» fins que em rebaixa aquesta sensació d’asfíxia. Els miro i veig autòmats que recorren la ciutat de taxi en taxi, fa anys que han oblidat els transbords de metro, les filigranes per no xocar entre els cossos moguts per diferents objectius. Estructures d’esquelets tremololosos que van en direcció Hospital de Bellvitge o cap a Fondo, creuant-se a Plaça Catalunya i intercanviant mirades en la cerca de l’esperança de sortir del subsol en el qual estan ficades les seves vides. Agafar seient de tornada és impossible. A aquella hora es barreja l’olor de perfum amb el de les aixelles esgotades, les visions romàntiques de la ciutat amb les ànimes perdudes, les càmeres de fotografia plenes de múltiples arquitectures amb els Candy Crush de supervivència. Agafo el mòbil, em poso música binaural als auriculars i m’abstrec d’aquest espectacle.
Després de sopar les sobres del migdia, agafo les dues pastilles, una pels nervis i l’altra pels ànims. Una me l’empasso amb un glop d’aigua i l’altra la dissolc sota la llengua, desitjant poder descansar, «aquesta nit sí, si us plau, ho necessito». Caic al llit després d’una jornada laboral intensa. El meu físic fofo busca més espai del que hi ha a un llit de noranta. El meu cervell treu guspires com les d’una derrapada d’emergència ferroviària. En apagar l’interruptor de la làmpada de la tauleta de nit, el meu cervell comença a projectar imatges viscudes fins que, hores més tard, aconsegueix travessar la línia d’aquesta dimensió.
La mudança a Santa Coloma em fa pensar que no puc sortir de l’eterna Línia 1, sí, la vermella. En recorro la meitat cada dia. Un viatge d’anada que em porta estar cinc hores deixant-me l’esquena i l’olfacte entre productes d’higiene i baranes, esglaons i «hola, bon dia» a tothom que em personifica i es digna a saludar-me. Ells llueixen esmoquin i corbata, afronten un dia tres hores més tard que el meu i a mi ja em comença a tremolar la mà esquerra. El cor em batega cada cop més ràpid. Una ràbia involuntària cap a la seva feina se’m fica al pit i em fa vibrar. He d’escapolir-me un cop més per «anar al lavabo» fins que em rebaixa aquesta sensació d’asfíxia. Els miro i veig autòmats que recorren la ciutat de taxi en taxi, fa anys que han oblidat els transbords de metro, les filigranes per no xocar entre els cossos moguts per diferents objectius. Estructures d’esquelets tremololosos que van en direcció Hospital de Bellvitge o cap a Fondo, creuant-se a Plaça Catalunya i intercanviant mirades en la cerca de l’esperança de sortir del subsol en el qual estan ficades les seves vides. Agafar seient de tornada és impossible. A aquella hora es barreja l’olor de perfum amb el de les aixelles esgotades, les visions romàntiques de la ciutat amb les ànimes perdudes, les càmeres de fotografia plenes de múltiples arquitectures amb els Candy Crush de supervivència. Agafo el mòbil, em poso música binaural als auriculars i m’abstrec d’aquest espectacle.
Després de sopar les sobres del migdia, agafo les dues pastilles, una pels nervis i l’altra pels ànims. Una me l’empasso amb un glop d’aigua i l’altra la dissolc sota la llengua, desitjant poder descansar, «aquesta nit sí, si us plau, ho necessito». Caic al llit després d’una jornada laboral intensa. El meu físic fofo busca més espai del que hi ha a un llit de noranta. El meu cervell treu guspires com les d’una derrapada d’emergència ferroviària. En apagar l’interruptor de la làmpada de la tauleta de nit, el meu cervell comença a projectar imatges viscudes fins que, hores més tard, aconsegueix travessar la línia d’aquesta dimensió.