Propera parada Maragall

Hola, soc l’Aisha i, com cada dilluns, haig d’anar a l’escola amb bicicleta. Quan arribo al Bicing, m’adono que només en queden dues bicicletes, cosa estranya perquè sempre n’hi ha moltes. Com de costum, vaig tard perquè m’encanta dormir, així que no m’ho penso gaire i agafo la millor per començar el meu viatge.
Començo a pedalar amb força. El camí fa pujada i les cames em pesen, però no tinc alternativa. Quan finalment arribo a l’escola, recordo de cop que tenim examen de mates. Miro les meves companyes i, sense dir res, ens desitgem sort amb la mirada.
Després de dinar, vaig amb el meu germà a futbol. Al metro sempre hi veig les mateixes persones: una mare amb un cotxet, una iaia molt simpàtica, un nen amb ulleres i un senyor amb una barba molt blanca. A la sortida, també hi ha nois i noies de l’institut i una dona amb un mocador al cap asseguda al final de les escales.
Sempre em fixo en ella.
Qui deu ser? De què deu treballar? M’imagino una vida al seu voltant: potser és mestra de ioga, o monitora d’esplai… o potser una viatgera del món. Cada dia imagino una història diferent.
Però avui passa una cosa inesperada.
Quan surto del metro, la dona em mira i em somriu.
—I tu, què creus qui soc? —em pregunta.
Em quedo parada. El cor em batega més de pressa. No sé què dir.
—Jo també imagino històries —afegeix—. I avui t’ha tocat a tu.
De sobte entenc que no soc només jo qui observa.
Mentre marxo cap a futbol, penso que el metro no és només un transport. És un lloc ple de vides que es creuen, d’històries que comencen i d’altres que només s’imaginen.
I ara, de nou, tot torna a començar: pròxima parada, Maragall; destí, Cornellà Centre. Noves persones, noves vides… tot un món per imaginar. A cada parada portals màgics d’aventures per gaudir.
I potser, algú pensant en mi...