Autor/a
BISONTE
Categoria
Relat lliure
EL BUS DE LA MEVA VIDA
En Josep és un home vidu de seixanta-cinc anys que viu sol i treballa a un hotel de la Barceloneta. Avui es jubila i està especialment pletòric i loquaç.
Com cada dia laborable, surt a les set del matí de casa seva i es dirigeix a la plaça Kennedy, on agafa el bus V15. En pujar saluda al conductor, l’Albert, i s’asseu al seient més proper.
Li agrada molt com condueix l’Albert, jove d’uns vint-i-cinc anys, que maneja els comandaments i sobretot el volant amb suavitat, entrant i sortint de les parades i obrint i tancant les portes amb precisió quasi quirúrgica.
En Josep sap que no es pot parlar amb el conductor, però avui és un dia especial i no pot contenir-se.
–Albert, avui em jubilo!
–Ostres quina enveja! A mi encara em queda una mica! –riu el conductor – Arrenquem?
–Endavant!
Parada: Balmes/Mitre.
–Mira Albert, aquí vaig viure de petit amb els meus pares. En aquella època no hi havia tants cotxes com ara i els vailets jugàvem al carrer de darrere sense problemes. Això sí, busos hi havia menys i treien molt de fum.
Puja una noia amb els cabells tenyits de taronja. A en Josep se li escapa un petit xiulet.
Parada: Pl. Gal.la Placídia.
–Està igual. En aquesta església em vaig casar. Quina il.lusió aquell dia! Vam travessar tota la plaça caminant i a la meva dona se li va volar el vel! Vaig còrrer fins a la Via Augusta per recuperar-lo.
El bus ja va ple i puja una senyora molt gran amb una crossa. En Josep no percep cap moviment al voltant, ja que tothom està ocupat amb petits aparells lluminosos. S’incorpora i ofereix el seient a la dona. Al moment, una noieta jove que viatjava just al darrere li diu que si us plau segui, que li cedeix ella.
Parada: Ps. De Gràcia/Aragó.
–La meva parada preferida! –exclama en Josep – en aquesta baixava cada dia amb els nens per portar-los al col.legi. Recordo un dia de carnestoltes, el bus anava ple de nanos disfressats, la bruixa, el dimoni, el mariner... Vam riure de valent!
De sobte l’Albert s’aixeca i baixa corrent. En Josep encuriosit mira per la finestra i veu una dona amb cadira de rodes i al jove conductor que l’ajuda a pujar al bus.
Parada: Ps. Joan de Borbó/Pepe Rubianes.
–La platja! Quants estius hem baixat en aquesta parada, carregats com a mules, amb la nevera portàtil, el para-sol, les cremes protectores... i després del bany, cap al «xiringuito» a fer la paella! Ara no hi són, quina pena!
Un patinet elèctric creua pel davant del bus. El patinador no porta casc i fa una maniobra perillosa. L’Albert toca el clàxon amb contundència. El petit vehicle ja ha desaparegut, però el bus ha hagut de frenar amb certa brusquedat. El conductor rebufa, li fa l’ullet a en Josep i torna a arrencar.
Parada: Ps. Joan de Borbó/Moll Oriental - Final de línia.
–El meu lloc de treball dels darrers vint anys. Molts bons moments i algunes decepcions, però el resultat ha estat força satisfactori. Em sembla que avui em regalen un rellotge.
Els dos homes són els darrers a baixar del bus, s’esguarden, la joventut i la maduresa. En Josep trenca el moment:
–Estic molt cansat, no sé si estaré deprimit?
–No senyor Josep, el que li passa és que ha d’estar derrotat. Pensi que en aquest viatge de bus ha recorregut tota la seva vida!
–Tens raó Albert, a partir d’ara aquest bus no serà el V15, serà el bus de la meva vida!
Com cada dia laborable, surt a les set del matí de casa seva i es dirigeix a la plaça Kennedy, on agafa el bus V15. En pujar saluda al conductor, l’Albert, i s’asseu al seient més proper.
Li agrada molt com condueix l’Albert, jove d’uns vint-i-cinc anys, que maneja els comandaments i sobretot el volant amb suavitat, entrant i sortint de les parades i obrint i tancant les portes amb precisió quasi quirúrgica.
En Josep sap que no es pot parlar amb el conductor, però avui és un dia especial i no pot contenir-se.
–Albert, avui em jubilo!
–Ostres quina enveja! A mi encara em queda una mica! –riu el conductor – Arrenquem?
–Endavant!
Parada: Balmes/Mitre.
–Mira Albert, aquí vaig viure de petit amb els meus pares. En aquella època no hi havia tants cotxes com ara i els vailets jugàvem al carrer de darrere sense problemes. Això sí, busos hi havia menys i treien molt de fum.
Puja una noia amb els cabells tenyits de taronja. A en Josep se li escapa un petit xiulet.
Parada: Pl. Gal.la Placídia.
–Està igual. En aquesta església em vaig casar. Quina il.lusió aquell dia! Vam travessar tota la plaça caminant i a la meva dona se li va volar el vel! Vaig còrrer fins a la Via Augusta per recuperar-lo.
El bus ja va ple i puja una senyora molt gran amb una crossa. En Josep no percep cap moviment al voltant, ja que tothom està ocupat amb petits aparells lluminosos. S’incorpora i ofereix el seient a la dona. Al moment, una noieta jove que viatjava just al darrere li diu que si us plau segui, que li cedeix ella.
Parada: Ps. De Gràcia/Aragó.
–La meva parada preferida! –exclama en Josep – en aquesta baixava cada dia amb els nens per portar-los al col.legi. Recordo un dia de carnestoltes, el bus anava ple de nanos disfressats, la bruixa, el dimoni, el mariner... Vam riure de valent!
De sobte l’Albert s’aixeca i baixa corrent. En Josep encuriosit mira per la finestra i veu una dona amb cadira de rodes i al jove conductor que l’ajuda a pujar al bus.
Parada: Ps. Joan de Borbó/Pepe Rubianes.
–La platja! Quants estius hem baixat en aquesta parada, carregats com a mules, amb la nevera portàtil, el para-sol, les cremes protectores... i després del bany, cap al «xiringuito» a fer la paella! Ara no hi són, quina pena!
Un patinet elèctric creua pel davant del bus. El patinador no porta casc i fa una maniobra perillosa. L’Albert toca el clàxon amb contundència. El petit vehicle ja ha desaparegut, però el bus ha hagut de frenar amb certa brusquedat. El conductor rebufa, li fa l’ullet a en Josep i torna a arrencar.
Parada: Ps. Joan de Borbó/Moll Oriental - Final de línia.
–El meu lloc de treball dels darrers vint anys. Molts bons moments i algunes decepcions, però el resultat ha estat força satisfactori. Em sembla que avui em regalen un rellotge.
Els dos homes són els darrers a baixar del bus, s’esguarden, la joventut i la maduresa. En Josep trenca el moment:
–Estic molt cansat, no sé si estaré deprimit?
–No senyor Josep, el que li passa és que ha d’estar derrotat. Pensi que en aquest viatge de bus ha recorregut tota la seva vida!
–Tens raó Albert, a partir d’ara aquest bus no serà el V15, serà el bus de la meva vida!