La noia del V15

Us heu imaginat mai com seria tenir un àngel de la guarda (algú que apareix quan més el necessites i no et falla mai)?
Així va aparèixer la Selene a la meva vida. Aquell divendres d’hivern plovia a Barcelona. Jo esperava el bus a Passeig de Gràcia/Mallorca, com sempre. A la seva hora va arribar el V15, puntual, i vaig pujar-hi. Quan les portes s’anaven a tancar, vaig veure una noia corrent.
—Espera, ve algú! —vaig dir-li al conductor.
Ell no va veure ningú i va tancar les portes. Però just abans d’arrencar, algú va colpejar el vidre de la porta. Era ella. Xopa, amb una dessuadora grisa, uns pantalons blaus, i unes Nike mullades. El conductor al veure-la va obrir les portes i ella va pujar al bus d’un salt.
—Gràcies — em va dir ella, amb un somriure, i em fa fer una picada d’ullet.
Va anar a seure al fons, mentre es posava bé els auriculars a les orelles per poder escoltar música. Jo també vaig anar cap al fons per a poder seure a prop d’ella. No em vaig poder estar de mirar-la de reüll tota l’estona.
A la següent parada va baixar. Abans, però, es va girar cap a mi i em va dir:
—Bon viatge.
I un altre cop em va picar l’ullet, amb aquell somriure tan bonic que l’il·luminava la seva dolça cara.
Durant uns quants dies vam coincidir al V15 diverses vegades. I sempre el mateix joc de mirades, somriures i silencis. Fins que un dia em vaig atrevir a dir-li:
—Perdona, veig que ens trobem sovint, com et dius?
Ella em va mirar, va somriure i em va contestar:
—Selene.
No ens vam dir res més, però vaig notar que havia passat alguna cosa entre nosaltres.
Però llavors l’autobús es va aturar en sec. Motor espatllat. El conductor ens va informar de l’averia i ens va fer baixar. Plovia fort. Jo no tenia paraigües. No tenia bateria al mòbil. No sabia com tornar a casa...
La Selene, sense dir-me res, em va agafar de la mà. Jo me la vaig mirar sorprès.
—Confia en mi. Agafarem la cuca de llum.
No entenia res. No vaig dir res, però la vaig seguir.
D’entre la pluja va aparèixer una llum. Semblava l’antic tramvia blau… però viu. Una cuca de llum gegant.
—Puja— em va dir decidida —et portaré al meu racó preferit de la ciutat.
Ho vaig fer sense pensar. Jo confiava en ella i per tant hi vaig pujar.
Vam volar per la ciutat. Aquella nit, Barcelona sota la pluja semblava diferent. El vent, la pluja, la seva presència… tot semblava irreal. Jo me la mirava, des de darrera, i no deixava de pensar si no hauria trobat la meva persona arrel, el meu àngel de la guarda.
—Aquest és el meu lloc — va dir ella.
I de sobte, el vaig veure: el Tibidabo.
Ens vam agafar de les mans i vam caminar una bona estona en silenci. Vam pujar fins al mirador. Barcelona brillava sota nostre.
—Gràcies, Selene… per ser el meu àngel de la guarda.
Ella va somriure, em va mirar els ulls i em va fer un petó.
I, a poc a poc, va desaparèixer entre la pluja.
Em vaig quedar allà, sol… però amb la sensació que no l’havia perdut del tot.
Perquè, de vegades, els àngels no porten ales. Porten una dessuadora grisa, uns pantalons blaus, unes Nike xopes…i pugen a un V15 qualsevol.