A les 7:10

On és el 710? Si ahir mateix el vaig veure! Tal com havia estat durant aquests últims deu anys. Inalterat. Escrit amb una tinta negra capaç d’aguantar el pas del temps, sobre la franja blanca que senyala el límit de l’andana. Cada dia, de tornada a casa, desprès de la rutina de la jornada laboral, busco el meu 710 per tal de situar-me just a la seva altura, gairebé al bell mig del recorregut de l’andana. Tant és així, que, si arribo a aquesta quan just hi ha un comboi, no l’agafo: vaig caminant fins al 710 i, si encara no he arribat a la seva alçada i el comboi arrenca, m’espero al següent. Sí, sé el que us en sembla: un TOC o una superstició. Potser totes dues alhora. Però, què voleu que us digui? La meva monòtona jornada de oficinista, d’auxiliar d’un registre que revisa uns inexpressius codis numèrics, no acaba fins que veig el meu 710 allí, davant meu. Llavors sí, agafo el pròxim metro i, una vegada dins del vagó, dono per acabada la meva ¿vida? laboral per aquell dia. Diguem-ne “superstició”, però l’única vegada que no ho vaig fer així, que fins i tot vaig posar-me a córrer per agafar el metro que anunciava la seva entrada en l’estació aixecant una glopada d’aire pel passadís d’accés a l’andana, que vaig arribar a temps d’entrar en el primer vagó del comboi aturat, tot just mentre sonaven els avisos de tancament de portes, va ser quan, desprès ho sabria, la meva vida tranquil·la i assossegada canviaria radicalment. Posseït pel la follia de l’apressament, arribava abans a cada enllaç del meu recorregut en transport públic, i vaig aparèixer en casa massa d’hora: a les 7:10 d’aquella maleïda tarda... Bé, però això és una altra història que no vull recordar en aquest moment. Ara mateix, una vegada es buidi l’andana, tornaré a escriure el meu 710.