Autor/a
Juditpik
Categoria
Relat lliure
La teràpia del trajecte
“Quan estiguis angoixada o tinguis algún problema, parla amb un desconegut; aquest no et jutjarà mai”. Les paraules del Xavi, el meu terapeuta de PNI, em van semblar estranyes al principi. Jo, que sóc de les que els costa expressar el que senten fins i tot amb els amics íntims.
Però el que el Xavi no sap és que he capgirat el seu consell. He decidit ser jo la “desconeguda” que escolta. Cada dia, quan pujo al bus de TMB, no busco un lloc per seure, busco una història.
M’assec en silenci, observo la mirada perduda de qui mira pel vidre, i dels que tenen la mirada clavada en pantalles, i em pregunto quina càrrega porten avui. Qui necessita buidar el pap?
Fa pocs dies vaig conèixer la Dolors. Ella pujava sempre per tornar a casa després d’anar a veure la seva mare a la residència. Un dia la vaig notar especialmente trista. Em va explicar, amb la veu trencada, com n’és de difícil que un ésser estimat no et reconegui, que et cridi o s’enfadi perquè no el deixis menjar aquelles magdalenes que tant li agraden, ignorant que el sucre és el seu enemic. Aquell dia, la Dolors no necessitava un consell mèdic, només algú que entengués la seva impotència.
Avui, però, el seient de la Dolors és buit. Fa dies que no puja. Miro la porta a la parada a on puja amb l'esperança de tornar a veure el seu somriure cansat. Potser la seva mare ja no hi és, o potser, simplement, avui la vida li ha donat una treva.
M’agradaria tornar-la a veure per dir-li, encara que sigui amb la mirada, que la seva història s’ha quedat amb mi, fent que la meva pròpia historia, cuidant els pares també, sigui molt més lleugera.
Mentre la porta del bus es tanca i deixo enrere el seient buit de la Dolors, puja una noia que destaca entre la multitud: és alta, amb una cabellera pèl-roja, prima, i una motxilla que sembla pesar més que ella. S’asseu davant meu, just quan noto el cansament acumulat de tot el dia al taller de cuina per a celíacs; tinc la ment encara donant voltes a les receptes del matí. Però la seva presència és una injecció de cafeïna pura. Porta una llibreta oberta plena d’esquemes complexos i noms que amb prou feines puc llegir. És la Mireia. Fa biotecnologia i, segons m’expliva mentre el bus avança per la Gran Via, està immersa en un projecte d’investigació contra el càncer de fetge. Al moment capta tota la meva atenció, em fascina el cos humà i ella jove plena d’esperança i amb tanta motivació, parla de proteïnes i cèl.lules amb la mateixa naturalidat que jo parlo de farines i llevats. M’explica que durant la setmana viu a Barcelona amb el seu avi -”és qui millor em cuida del món”, diu rient-, però que avui, és divendres vespre i toca tornar a Sant Fruitós amb els pares.
Escoltar-la és com rebre una injecció de vida. Mentre ella parla del futur, d’estudiar per salvar vides, jo reflexiono sobre la sort que té el seu avi de tenir-la a prop, i la sort que tenim tots que hi hagi joves amb aquesta determinació. La Mireia, no sap que, amb la seva passió em fa pensar que, malgrat les malalties i les absències de persones que ja no hi son, hi ha una generació que no es rendeix treballant en silenci, perquè el final de moltes històries sigui diferent, o almenys més esperançador. -Bon cap de setmana Mireia- li dic quan arriba a la seva parada. Es gira sorpresa, somriu i m’adono que el consell del Xavi funciona en totes dues direccions: jo l’he escoltada sense jutjar-la, i ella, sense saber-ho, m’ha regalat una dosi d’esperança.
Però el que el Xavi no sap és que he capgirat el seu consell. He decidit ser jo la “desconeguda” que escolta. Cada dia, quan pujo al bus de TMB, no busco un lloc per seure, busco una història.
M’assec en silenci, observo la mirada perduda de qui mira pel vidre, i dels que tenen la mirada clavada en pantalles, i em pregunto quina càrrega porten avui. Qui necessita buidar el pap?
Fa pocs dies vaig conèixer la Dolors. Ella pujava sempre per tornar a casa després d’anar a veure la seva mare a la residència. Un dia la vaig notar especialmente trista. Em va explicar, amb la veu trencada, com n’és de difícil que un ésser estimat no et reconegui, que et cridi o s’enfadi perquè no el deixis menjar aquelles magdalenes que tant li agraden, ignorant que el sucre és el seu enemic. Aquell dia, la Dolors no necessitava un consell mèdic, només algú que entengués la seva impotència.
Avui, però, el seient de la Dolors és buit. Fa dies que no puja. Miro la porta a la parada a on puja amb l'esperança de tornar a veure el seu somriure cansat. Potser la seva mare ja no hi és, o potser, simplement, avui la vida li ha donat una treva.
M’agradaria tornar-la a veure per dir-li, encara que sigui amb la mirada, que la seva història s’ha quedat amb mi, fent que la meva pròpia historia, cuidant els pares també, sigui molt més lleugera.
Mentre la porta del bus es tanca i deixo enrere el seient buit de la Dolors, puja una noia que destaca entre la multitud: és alta, amb una cabellera pèl-roja, prima, i una motxilla que sembla pesar més que ella. S’asseu davant meu, just quan noto el cansament acumulat de tot el dia al taller de cuina per a celíacs; tinc la ment encara donant voltes a les receptes del matí. Però la seva presència és una injecció de cafeïna pura. Porta una llibreta oberta plena d’esquemes complexos i noms que amb prou feines puc llegir. És la Mireia. Fa biotecnologia i, segons m’expliva mentre el bus avança per la Gran Via, està immersa en un projecte d’investigació contra el càncer de fetge. Al moment capta tota la meva atenció, em fascina el cos humà i ella jove plena d’esperança i amb tanta motivació, parla de proteïnes i cèl.lules amb la mateixa naturalidat que jo parlo de farines i llevats. M’explica que durant la setmana viu a Barcelona amb el seu avi -”és qui millor em cuida del món”, diu rient-, però que avui, és divendres vespre i toca tornar a Sant Fruitós amb els pares.
Escoltar-la és com rebre una injecció de vida. Mentre ella parla del futur, d’estudiar per salvar vides, jo reflexiono sobre la sort que té el seu avi de tenir-la a prop, i la sort que tenim tots que hi hagi joves amb aquesta determinació. La Mireia, no sap que, amb la seva passió em fa pensar que, malgrat les malalties i les absències de persones que ja no hi son, hi ha una generació que no es rendeix treballant en silenci, perquè el final de moltes històries sigui diferent, o almenys més esperançador. -Bon cap de setmana Mireia- li dic quan arriba a la seva parada. Es gira sorpresa, somriu i m’adono que el consell del Xavi funciona en totes dues direccions: jo l’he escoltada sense jutjar-la, i ella, sense saber-ho, m’ha regalat una dosi d’esperança.