Autor/a
David
Categoria
Relat lliure
8:00 metro Santa Coloma
Cada matí baixo al metro a les 8:00. No cal mirar el rellotge, el meu cos ja ho sap. Camino de pressa, però no massa. Hi ha alguna cosa que m’espera.
No sé com es diu. Ni tan sols conec la seva veu. Però la reconec sense mirar-la. Per la manera com baixa les escales, per aquella colònia suau que arriba abans que ella, per com seu sempre al mateix lloc, al costat de la finestra.
Jo faig el mateix. M’assec al seu costat, com si fos casualitat. Com si no ho hagués pensat des que he sortit de casa.
No aixeco la mirada del mòbil. Ella tampoc. Però sé que és allà. I això, d’alguna manera, fa que tot encaixi. Com si el dia comencés bé només per coincidir.
—
Cada matí entro al metro a les 8:00. A vegades penso que, si arribés un minut tard, alguna cosa es trencaria.
No el conec. No sé com es diu. Però el reconec de seguida. Per la seva manera de caminar, ferma però tranquil·la. Per com s’asseu sense fer soroll. Per aquell petit gest d’acomodar-se abans de mirar el mòbil.
Sempre s’asseu al meu costat.
Jo faig veure que no me n’adono. Miro la pantalla, però estic pendent d’ell. Que hi sigui. Que no falti.
Perquè si un dia no apareix… no ho sé, seria estrany. Com si faltés una peça.
—
Avui gairebé no hi arribo.
Les portes començaven a tancar-se i vaig córrer. Vaig pensar que no hi seria. Vaig pensar que per primera vegada viatjaria sense ell.
Però hi vaig entrar.
I allà estava.
—
Avui he cregut que no vindria.
Les portes gairebé tancades. La gent entrant de pressa, i de sobte, ell.
—
Es va asseure al meu costat, com sempre.
—
Em vaig asseure al seu costat, com sempre.
—
No ens mirem. No parlem. No cal.
Però alguna cosa dins meu es calma.
El dia ja pot començar.
No sé com es diu. Ni tan sols conec la seva veu. Però la reconec sense mirar-la. Per la manera com baixa les escales, per aquella colònia suau que arriba abans que ella, per com seu sempre al mateix lloc, al costat de la finestra.
Jo faig el mateix. M’assec al seu costat, com si fos casualitat. Com si no ho hagués pensat des que he sortit de casa.
No aixeco la mirada del mòbil. Ella tampoc. Però sé que és allà. I això, d’alguna manera, fa que tot encaixi. Com si el dia comencés bé només per coincidir.
—
Cada matí entro al metro a les 8:00. A vegades penso que, si arribés un minut tard, alguna cosa es trencaria.
No el conec. No sé com es diu. Però el reconec de seguida. Per la seva manera de caminar, ferma però tranquil·la. Per com s’asseu sense fer soroll. Per aquell petit gest d’acomodar-se abans de mirar el mòbil.
Sempre s’asseu al meu costat.
Jo faig veure que no me n’adono. Miro la pantalla, però estic pendent d’ell. Que hi sigui. Que no falti.
Perquè si un dia no apareix… no ho sé, seria estrany. Com si faltés una peça.
—
Avui gairebé no hi arribo.
Les portes començaven a tancar-se i vaig córrer. Vaig pensar que no hi seria. Vaig pensar que per primera vegada viatjaria sense ell.
Però hi vaig entrar.
I allà estava.
—
Avui he cregut que no vindria.
Les portes gairebé tancades. La gent entrant de pressa, i de sobte, ell.
—
Es va asseure al meu costat, com sempre.
—
Em vaig asseure al seu costat, com sempre.
—
No ens mirem. No parlem. No cal.
Però alguna cosa dins meu es calma.
El dia ja pot començar.