CAURE MALAMENT

La Paula anava corrents pel carrer de la Provença direcció l’estació de Verdaguer, li costava avançar de pressa amb les sabatetes fines de taló, que erròniament havia decidit posar-se just aquell dia de pluja, no parava de relliscar.
Tenia una entrevista de feina i feia dies que havia escollit aquell vestit verd que li esqueia com un guant, el va considerar idoni per l’ocasió, volia causar una bona primera impressió. I les úniques sabates que tenia que hi fessin conjunt eren aquelles. Canviar-se de model no era una opció. Va mirar el rellotge del mòbil, que duia a la mà esquerra, per comprovar que anava justa de temps, amb la dreta aguantava el paraigua com podia, que entre la ventolina i la seva velocitat se li escapava. La Paula per dins estava nerviosa i tremolava com un flam. Sí no enganxava el següent tren de la línia cinc per arribar a l’estació de Sants abans de les deu, podia acomiadar-se de l'entrevista.
Quan per fi havia arribat a l’entrada del metro va tancar el paraigua, va guardar el mòbil a la bossa i va començar a baixar les escales el més ràpid que podia. En arribar a l'últim escaló, el peu dret li va fallar i es va quedar asseguda a terra i sense saber com, el peu li va quedar sota la cuixa esquerra. Va notar una punxada tan forta al turmell que se li va escapar tal xisclet que tothom que se la va quedar mirant, però tots van continuar el seu camí sense parar-se a preguntar-li si necessitava ajuda. Quan va intentar aixecar-se no va poder del mal.
Una senyora gran que anava a pujar les escales, li va etzibar de mala manera:
—Borratxa, que no t’aguantes dreta, ves a dormir la mona en un altre lloc, no aquí al mig de la sortida, que fas nosa als que volem passar.
La Paula va voler respondre, però es va quedar muda d’incredulitat, se li van començar a omplir els ulls de llàgrimes de la ràbia.

—Estàs bé? Necessites ajuda? —Va sentir que li deia una veu masculina tan melosa, que li va accelerar el cor i va sentir com un pessigolleig a l’estómac que no hagués sabut comparar amb res anterior.
Es va assecar els ulls amb els dits i va dirigir la mirada cap al desconegut que li estava allargant la mà per ajudar a aixecar-se. Va dubtar uns instants abans de donar-li la seva mà. Un cop dreta, recolzada a les espatlles li mirava directament a uns ulls blau turquesa hipnotitzants. Juntament amb el somriure de complicitat que li dedicava, la feia fondre's fins al punt que ja ni se’n recordava de l’entrevista ni del tren que acabava de perdre per anar-hi.
—Aquest turmell té mala pinta. T’ajudo a pujar les escales i et porto a urgències. Tinc la moto aparcada just aquí a la sortida—. Va dir ell assenyalant en aquella direcció.
La Paula va quedar muda i només va poder assentir mentre, com abduïda, es va deixar portar per aquell cavaller salvador desconegut que li donava un aire a en Harry Styles, era tan guapo. En cap moment es va preguntar que hi feia al metro sí tenia una moto, ni per què va ser l’únic que va estar disposat a ajudar-la fins al punt de portar-la a l'hospital. Podria haver-se limitat a acompanyar-la fins a un taxi o trucar a una ambulància.
Van sortir junts d’allà i va ser l’última vegada que es va saber res d’aquell noi ben plantat i la noia del vestit verd.
La Paula mai va aparèixer a l'entrevista ni enlloc més. L’única cosa que va trobar la policia durant la seva recerca, va ser una de les sabates de taló, just davant l’entrada a l’estació de metro de Verdaguer.