Autor/a
Gralleret
Categoria
Relat lliure
Córrer per agafar el metro
Sempre m’han fet molta ràbia les persones que corren per agafar el metro. Com a mínim a Barcelona. Tenint en compte que d’un comboi a l’altre no passen més de tres minuts, quina necessitat es pot tenir a córrer com si el món depengués d’això? Si vas tan tard que tres minuts et desmunten tota la teva organització és que ha pres un grapat de males decisions abans de sortir de casa.
L’altre dia, però, vaig poder parlar amb una d’aquestes persones.
Jo havia agafat el metro a Torres i Bages a quarts de set del matí en direcció a Fondo. A aquella hora anava pràcticament sol. I més en direcció contrària a Barcelona. No hi ha gaire pressa a aquella hora, però a Baró de Viver, on no s’hi havia pujat ningú, un home gran va arribar corrent mentre les portes començaven a fer els seus sorollets intermitents abans de tancar-se. Hi va entrar amb un somriure, com si estigués orgullós de mantenir la bona forma dels temps passats. Va mirar a banda i banda del vagó i va clavar la mirada en mi, l’única persona que el mirava i no s’endinsava al seu telèfon mòbil.
—Hola —va dir mentre seia al meu costat—. Què llegeixes?
Em vaig quedar glaçat. Soc força xerrador i m’agrada conèixer gent, però estic acostumat que la gent al metro vagi a la seva i no s’hi fiqui, a la vida dels altres. Va assenyalar amb el cap el llibre que portava sobre la falda.
—Línia blava.
—M’agrada molt el Ramon Solsona. Un dia el vaig veure a un bar de Barcelona. Em va signar un mocador que encara guardo a casa. —Parlava com si ja ens coneguéssim. En part, vaig envejar la manca de vergonya i por que transmetia—. A mi m’agrada molt llegir. Llegeixo de tot. De fet, quan treballava a la SEAT, jo era l’encarregat d’escriure una revista literària per fomentar la lectura entre els treballadors.
—Jo soc professor de literatura. I el meu pare i el meu germà també hi treballen, a la SEAT.
Durant la resta del trajecte vam parlar una estona més sobre llibres. Fins que va aparèixer a la pantalla del vagó un anunci sobre el premi de relats curts organitzat per la TMB. Tots dos el vam mirar. Ell es va girar cap a mi i va dir:
—Escolta. I tu que ets professor de literatura, no t’hi voldries presentar? No t’agrada escriure?
—M’agrada, però fa molt de temps que no ho faig. No m’hi veig amb cor.
—Noi, les coses que t’agraden s’han de conservar i cuidar. Està bé que no tinguis pressa i tinguis paciència, però una cosa és no voler córrer per no ensopegar i altre de molt diferent és quedar-te a casa mirant la finestra per por del que et pugui passar.
Ens vam quedar una estona més a l’entrada de l’estació; parlant sobre llibres, la SEAT i la vida en general.
Després d’aquella conversa, hi vaig reflexionar molt sobre allò que m’havia dit. Havia estat molt de temps pensant en la ràbia que em feien les persones que corren per agafar el metro, i molt poc temps pensant en tots els combois que jo havia deixat passar. Després d’aquella conversa, vaig tenir clares dues coses: que havia de tornar a escriure i que em feien menys ràbia les persones que corren per agafar el metro.
L’altre dia, però, vaig poder parlar amb una d’aquestes persones.
Jo havia agafat el metro a Torres i Bages a quarts de set del matí en direcció a Fondo. A aquella hora anava pràcticament sol. I més en direcció contrària a Barcelona. No hi ha gaire pressa a aquella hora, però a Baró de Viver, on no s’hi havia pujat ningú, un home gran va arribar corrent mentre les portes començaven a fer els seus sorollets intermitents abans de tancar-se. Hi va entrar amb un somriure, com si estigués orgullós de mantenir la bona forma dels temps passats. Va mirar a banda i banda del vagó i va clavar la mirada en mi, l’única persona que el mirava i no s’endinsava al seu telèfon mòbil.
—Hola —va dir mentre seia al meu costat—. Què llegeixes?
Em vaig quedar glaçat. Soc força xerrador i m’agrada conèixer gent, però estic acostumat que la gent al metro vagi a la seva i no s’hi fiqui, a la vida dels altres. Va assenyalar amb el cap el llibre que portava sobre la falda.
—Línia blava.
—M’agrada molt el Ramon Solsona. Un dia el vaig veure a un bar de Barcelona. Em va signar un mocador que encara guardo a casa. —Parlava com si ja ens coneguéssim. En part, vaig envejar la manca de vergonya i por que transmetia—. A mi m’agrada molt llegir. Llegeixo de tot. De fet, quan treballava a la SEAT, jo era l’encarregat d’escriure una revista literària per fomentar la lectura entre els treballadors.
—Jo soc professor de literatura. I el meu pare i el meu germà també hi treballen, a la SEAT.
Durant la resta del trajecte vam parlar una estona més sobre llibres. Fins que va aparèixer a la pantalla del vagó un anunci sobre el premi de relats curts organitzat per la TMB. Tots dos el vam mirar. Ell es va girar cap a mi i va dir:
—Escolta. I tu que ets professor de literatura, no t’hi voldries presentar? No t’agrada escriure?
—M’agrada, però fa molt de temps que no ho faig. No m’hi veig amb cor.
—Noi, les coses que t’agraden s’han de conservar i cuidar. Està bé que no tinguis pressa i tinguis paciència, però una cosa és no voler córrer per no ensopegar i altre de molt diferent és quedar-te a casa mirant la finestra per por del que et pugui passar.
Ens vam quedar una estona més a l’entrada de l’estació; parlant sobre llibres, la SEAT i la vida en general.
Després d’aquella conversa, hi vaig reflexionar molt sobre allò que m’havia dit. Havia estat molt de temps pensant en la ràbia que em feien les persones que corren per agafar el metro, i molt poc temps pensant en tots els combois que jo havia deixat passar. Després d’aquella conversa, vaig tenir clares dues coses: que havia de tornar a escriure i que em feien menys ràbia les persones que corren per agafar el metro.