Autor/a
Andarna
Categoria
Relat lliure
Quan vaig inaugurar el futur
Us aviso: no em creureu!
Però, qui sap?. Potser resultarà que us ha passat alguna cosa semblant o penseu que és d’allò més quotidià que succeeixi tal qual us ho explico, o potser ho he somiat.
Aquest era un matí normal. Anava passant el de cada dia: despertador, dutxa, esmorzar i corredisses cap al metro.
Però, en agafar el Funicular de Montjuïc, a mig trajecte, la cabina s’ha aturat amb un grinyol metàl·lic que ha fet callar tothom. Quan les portes s’han obert lentament, ha entrat un aire que no era el mateix de sempre; aquest no feia olor de crema solar ni de fum. Era més net, més aspre, més… Antic.
Davant meu, Montjuïc bullia d’una activitat desconeguda. Hi havia nois amb carros traginant materials, senyores amb elegants vestits llargs i barrets plens de flors i plomes observant des de la distància, homes amb barrets de copa, infants engalanats fent girar cèrcols davant seu i banderes onejant com si fos un dia important. Molt important.
Una veu forta m’ha tret del meu astorament:
—Vinga noi, no et quedis aquí plantat Avui ho provem tot per primera vegada. Deixa'ns treballar!
—Perdoni, provar què?
—El Funicular. Que no ho saps? Demà, 24 d’octubre de 1928 s’inaugura per a l'Exposició Internacional de Barcelona del proper any.
Em vaig quedar glaçat, astorat, de pedra, garratibat, clavat en terra, espaterrat i sense respiració. La primera cosa que vaig fer va ser remenar-me les butxaques i comprovar que duia la T-mobilitat acabada d’actualitzar aquesta setmana i, amb un fil de veu, vaig preguntar:
—L’Exposició del 1929? Funicular?
—Clar! Què si no?
Em vaig girar lentament. La cabina era allà encara, sí. Però no era la mateixa. Era més nova, més rudimentària, més…
Un grup de treballadors discutien des de la base. Un deia que no aguantaria tant de pes. Un altre assegurava que l'endemà hi pujaria tothom sense problema i jo, com si de sobte fos algú altre, vaig dir amb contundència:
—Funcionarà, però no així. — I vaig assenyalar una petita peça metàl·lica mal fixada que, de no estrènyer-se, faria frenar el sistema amb el pes i la vibració.
Els obrers van començar a feinejar de nou, més ràpids, més concentrats, més segurs.
Em vaig apartar i els vaig deixar fer. Sentia una estranya barreja d’orgull i vertigen. No sé què m’havia empès a dir allò, però ho tenia clar.
Passada una estona, vaig mirar de nou la cabina. El senyal d’entrada es va encendre i hi vaig pujar lentament. Les portes es van tancar i l’aparell es va posar en marxa, de tornada al centre, en un trajecte que en va semblar massa curt. Quan es van obrir les portes, tot havia tornat a la normalitat: turistes enfilats al Barcelona Bus Turístic, bicis elèctriques del servei AMbicii, gent amb presses i calor, molta calor.
Vaig baixar desorientat i vaig consultar el meu mòbil frenèticament; al buscador vaig teclejar “Funicular de Montjuïc. Història”. I a la pantalla vaig poder llegir:
-”... durant les proves prèvies a la inauguració del 1928 un jove desconegut va advertir d’un error estructural que podria haver provocat un accident. Gràcies a la seva intervenció, el sistema es va reforçar a temps. La identitat del jove mai no es va poder confirmar…”
Vaig aixecar la vista i vaig veure que la cabina pujava altre cop, tranquil·la, com si res. Vaig dibuixar un somriure i em vaig asseure a un banc per recuperar la respiració.
Us ho explico a vosaltres ara que no ens sent ningú, convençut de qui soc i de qui vaig ser. Era, exactament, on tocava. No em creieu?
Però, qui sap?. Potser resultarà que us ha passat alguna cosa semblant o penseu que és d’allò més quotidià que succeeixi tal qual us ho explico, o potser ho he somiat.
Aquest era un matí normal. Anava passant el de cada dia: despertador, dutxa, esmorzar i corredisses cap al metro.
Però, en agafar el Funicular de Montjuïc, a mig trajecte, la cabina s’ha aturat amb un grinyol metàl·lic que ha fet callar tothom. Quan les portes s’han obert lentament, ha entrat un aire que no era el mateix de sempre; aquest no feia olor de crema solar ni de fum. Era més net, més aspre, més… Antic.
Davant meu, Montjuïc bullia d’una activitat desconeguda. Hi havia nois amb carros traginant materials, senyores amb elegants vestits llargs i barrets plens de flors i plomes observant des de la distància, homes amb barrets de copa, infants engalanats fent girar cèrcols davant seu i banderes onejant com si fos un dia important. Molt important.
Una veu forta m’ha tret del meu astorament:
—Vinga noi, no et quedis aquí plantat Avui ho provem tot per primera vegada. Deixa'ns treballar!
—Perdoni, provar què?
—El Funicular. Que no ho saps? Demà, 24 d’octubre de 1928 s’inaugura per a l'Exposició Internacional de Barcelona del proper any.
Em vaig quedar glaçat, astorat, de pedra, garratibat, clavat en terra, espaterrat i sense respiració. La primera cosa que vaig fer va ser remenar-me les butxaques i comprovar que duia la T-mobilitat acabada d’actualitzar aquesta setmana i, amb un fil de veu, vaig preguntar:
—L’Exposició del 1929? Funicular?
—Clar! Què si no?
Em vaig girar lentament. La cabina era allà encara, sí. Però no era la mateixa. Era més nova, més rudimentària, més…
Un grup de treballadors discutien des de la base. Un deia que no aguantaria tant de pes. Un altre assegurava que l'endemà hi pujaria tothom sense problema i jo, com si de sobte fos algú altre, vaig dir amb contundència:
—Funcionarà, però no així. — I vaig assenyalar una petita peça metàl·lica mal fixada que, de no estrènyer-se, faria frenar el sistema amb el pes i la vibració.
Els obrers van començar a feinejar de nou, més ràpids, més concentrats, més segurs.
Em vaig apartar i els vaig deixar fer. Sentia una estranya barreja d’orgull i vertigen. No sé què m’havia empès a dir allò, però ho tenia clar.
Passada una estona, vaig mirar de nou la cabina. El senyal d’entrada es va encendre i hi vaig pujar lentament. Les portes es van tancar i l’aparell es va posar en marxa, de tornada al centre, en un trajecte que en va semblar massa curt. Quan es van obrir les portes, tot havia tornat a la normalitat: turistes enfilats al Barcelona Bus Turístic, bicis elèctriques del servei AMbicii, gent amb presses i calor, molta calor.
Vaig baixar desorientat i vaig consultar el meu mòbil frenèticament; al buscador vaig teclejar “Funicular de Montjuïc. Història”. I a la pantalla vaig poder llegir:
-”... durant les proves prèvies a la inauguració del 1928 un jove desconegut va advertir d’un error estructural que podria haver provocat un accident. Gràcies a la seva intervenció, el sistema es va reforçar a temps. La identitat del jove mai no es va poder confirmar…”
Vaig aixecar la vista i vaig veure que la cabina pujava altre cop, tranquil·la, com si res. Vaig dibuixar un somriure i em vaig asseure a un banc per recuperar la respiració.
Us ho explico a vosaltres ara que no ens sent ningú, convençut de qui soc i de qui vaig ser. Era, exactament, on tocava. No em creieu?