Autor/a
Silvia Ivonne
Categoria
Relat lliure
Entre el caos i la bellesa
Quan vaig arribar a Barcelona, no t’enganyaré, renegava moltíssim. Pujava al metro i sempre anava ple. Ja quan arribava a Plaça Espanya o Plaça Catalunya… impossible, tot estava a vessar de gent. Sentia que no hi cabia, que l’aire no arribava, que tothom anava massa ràpid per a mi.
M’angoixava.
Tot era nou: els horaris, la manera de moure’s, la gent. Jo només intentava adaptar-me sense perdre’m en l’intent, però hi havia dies en què només volia baixar en qualsevol parada i desaparèixer una estona.
Fins que un dia vaig fer alguna cosa diferent.
En lloc de queixar-me com sempre, vaig decidir fer una pausa. Em vaig quedar dreta, agafada a la barra del metro, i vaig començar a observar de veritat tot el que tenia al meu voltant.
Hi havia gent de tot arreu del món. Rostres diferents, maneres de vestir úniques, converses en idiomes que no entenia, però que, d’alguna manera, sonaven bé. Era com estar al mig de mil històries alhora.
Llavors vaig escoltar la música.
Un noi tocava al vagó del costat i, tot i que el soroll del tren era fort, la seva melodia aconseguia colar-se entre tot aquell caos. Per un moment, el metro va deixar de ser un lloc incòmode i es va convertir en una cosa gairebé màgica. Em va fer oblidar la pressa, el cansament, l’estrès.
I allà ho vaig entendre.
Potser no es tractava que tot fos perfecte, ni que deixés d’estar ple, ni que la ciutat s’adaptés a mi. Potser es tractava d’aprendre a mirar diferent, de trobar petits moments dins del caos.
Vaig respirar fondo.
I vaig pensar: després de tot… sóc a Barcelona.
M’angoixava.
Tot era nou: els horaris, la manera de moure’s, la gent. Jo només intentava adaptar-me sense perdre’m en l’intent, però hi havia dies en què només volia baixar en qualsevol parada i desaparèixer una estona.
Fins que un dia vaig fer alguna cosa diferent.
En lloc de queixar-me com sempre, vaig decidir fer una pausa. Em vaig quedar dreta, agafada a la barra del metro, i vaig començar a observar de veritat tot el que tenia al meu voltant.
Hi havia gent de tot arreu del món. Rostres diferents, maneres de vestir úniques, converses en idiomes que no entenia, però que, d’alguna manera, sonaven bé. Era com estar al mig de mil històries alhora.
Llavors vaig escoltar la música.
Un noi tocava al vagó del costat i, tot i que el soroll del tren era fort, la seva melodia aconseguia colar-se entre tot aquell caos. Per un moment, el metro va deixar de ser un lloc incòmode i es va convertir en una cosa gairebé màgica. Em va fer oblidar la pressa, el cansament, l’estrès.
I allà ho vaig entendre.
Potser no es tractava que tot fos perfecte, ni que deixés d’estar ple, ni que la ciutat s’adaptés a mi. Potser es tractava d’aprendre a mirar diferent, de trobar petits moments dins del caos.
Vaig respirar fondo.
I vaig pensar: després de tot… sóc a Barcelona.