Autor/a
Ina Arròs
Categoria
Relat lliure
Barcelona-Sants Estació
No sé què tenia Barcelona aquell estiu de 2011, però ens va fer creure que tot era possible… fins que vam haver de tornar a casa.
Érem un grup de joves provincianes fascinades pels grans espectacles teatrals que oferia la ciutat, especialment pels musicals. Vam agafar el tren des de Girona fins a Sants, després l’L3 fins a l’estació Paral·lel i d’allà al Teatre Victòria. Ja ho havíem fet altres vegades, però aquell estiu seria diferent.
Abans que comencés la funció, sempre m’agradava revisar l’hora de tornada del tren, però per alguna raó, aquell dia no hi vaig pensar. Suposo que estava fascinada per tornar a veure aquell món que, durant unes hores, semblava molt més emocionant que el nostre: una història d’amor cantada en català, amb grans èxits musicals de la nostra història i una escenografia que amagava alguns efectes especials increïbles.
El temps ens va passar volant i la funció estava a punt d’acabar.
—Quina hora és?— va preguntar algú.
Es va fer un silenci incòmode. Vaig mirar el rellotge.
-Són les vuit del vespre.-
— I quan surt l’últim tren?— va preguntar l’Alba.
Vaig desplegar els horaris amb la tranquil·litat de qui creu que tot està sota control, però una suor freda em va recórrer tota l’esquena.
- L’últim tren surt d’aquí a trenta minuts.- vaig dir amb veu tremolosa.
La Sandra, que ja tenia experiència en moure’s per Barcelona, no va dubtar:
—Si no sortim ja, no arribareu a temps per agafar el tren de tornada.—
Just en aquell moment van començar els aplaudiments i les portes es van obrir. Vam sortir del teatre corrents, amb una energia que no sabria dir si venia de l’adrenalina o del pànic.
A les portes del metro, algú va dir:
—I si no tenim saldo?—
Ens vam aturar en sec.
—No passa res —va dir la Sandra—. Això també forma part de l’experiència cultural.
I, com qui no vol la cosa, es va treure de la butxaca la seva T-10. Li quedaven només dos viatges… i érem tres.
—Poseu-vos juntes.—
—Què vols fer?— li vaig preguntar.
—Colar-vos al metro.—
—Com?! — vaig exclamar, amb el cap ple de dubtes. No hi havia temps per pensar.
— És fer-ho ara o no arribar a casa.— va continuar.
I, abans que poguéssim reaccionar, ens va empènyer a totes dues cap al torniquet. Un segon. Dos. I ja érem a l’altra banda. Ens vam mirar. No m’ho podia creure.
Ens havíem colat al metro… i, per algun motiu, ens sentíem com si acabéssim de protagonitzar el millor número musical de la nit. El millor pot ser no, però el que em va turmentar de camí l’andana sí. Mentrestant, esperàvem que arribés el tren, direcció Girona, vaig rellegir els horaris, aquesta vegada amb més llum que a dins del teatre. I llavors ho vaig veure.
—Noies…— vaig dir, amb una calma que no em corresponia. -Crec que m’he equivocat de dia, som dissabte i he mirat els horaris de diumenge.-
—I que vols dir?— va preguntar l’Alba.
—Que encara en tenim per una hora fins que arribi el tren— vaig respondre amb resignació i incredulitat.
Ens vam asseure al banc, amb les motxilles a sobre i els ulls plens llàgrimes de rialles estrepitòses. Una hora sencera per rumiar com, aquell dia, un simple error d’horari podia convertir-nos en heroïnes de la nostra pròpia comèdia musical.
Barcelona ens va ensenyar dues coses: a riure de les situacions adverses i córrer per no perdre l’últim tren.
Érem un grup de joves provincianes fascinades pels grans espectacles teatrals que oferia la ciutat, especialment pels musicals. Vam agafar el tren des de Girona fins a Sants, després l’L3 fins a l’estació Paral·lel i d’allà al Teatre Victòria. Ja ho havíem fet altres vegades, però aquell estiu seria diferent.
Abans que comencés la funció, sempre m’agradava revisar l’hora de tornada del tren, però per alguna raó, aquell dia no hi vaig pensar. Suposo que estava fascinada per tornar a veure aquell món que, durant unes hores, semblava molt més emocionant que el nostre: una història d’amor cantada en català, amb grans èxits musicals de la nostra història i una escenografia que amagava alguns efectes especials increïbles.
El temps ens va passar volant i la funció estava a punt d’acabar.
—Quina hora és?— va preguntar algú.
Es va fer un silenci incòmode. Vaig mirar el rellotge.
-Són les vuit del vespre.-
— I quan surt l’últim tren?— va preguntar l’Alba.
Vaig desplegar els horaris amb la tranquil·litat de qui creu que tot està sota control, però una suor freda em va recórrer tota l’esquena.
- L’últim tren surt d’aquí a trenta minuts.- vaig dir amb veu tremolosa.
La Sandra, que ja tenia experiència en moure’s per Barcelona, no va dubtar:
—Si no sortim ja, no arribareu a temps per agafar el tren de tornada.—
Just en aquell moment van començar els aplaudiments i les portes es van obrir. Vam sortir del teatre corrents, amb una energia que no sabria dir si venia de l’adrenalina o del pànic.
A les portes del metro, algú va dir:
—I si no tenim saldo?—
Ens vam aturar en sec.
—No passa res —va dir la Sandra—. Això també forma part de l’experiència cultural.
I, com qui no vol la cosa, es va treure de la butxaca la seva T-10. Li quedaven només dos viatges… i érem tres.
—Poseu-vos juntes.—
—Què vols fer?— li vaig preguntar.
—Colar-vos al metro.—
—Com?! — vaig exclamar, amb el cap ple de dubtes. No hi havia temps per pensar.
— És fer-ho ara o no arribar a casa.— va continuar.
I, abans que poguéssim reaccionar, ens va empènyer a totes dues cap al torniquet. Un segon. Dos. I ja érem a l’altra banda. Ens vam mirar. No m’ho podia creure.
Ens havíem colat al metro… i, per algun motiu, ens sentíem com si acabéssim de protagonitzar el millor número musical de la nit. El millor pot ser no, però el que em va turmentar de camí l’andana sí. Mentrestant, esperàvem que arribés el tren, direcció Girona, vaig rellegir els horaris, aquesta vegada amb més llum que a dins del teatre. I llavors ho vaig veure.
—Noies…— vaig dir, amb una calma que no em corresponia. -Crec que m’he equivocat de dia, som dissabte i he mirat els horaris de diumenge.-
—I que vols dir?— va preguntar l’Alba.
—Que encara en tenim per una hora fins que arribi el tren— vaig respondre amb resignació i incredulitat.
Ens vam asseure al banc, amb les motxilles a sobre i els ulls plens llàgrimes de rialles estrepitòses. Una hora sencera per rumiar com, aquell dia, un simple error d’horari podia convertir-nos en heroïnes de la nostra pròpia comèdia musical.
Barcelona ens va ensenyar dues coses: a riure de les situacions adverses i córrer per no perdre l’últim tren.