Autor/a
Clau de Sol
Categoria
Relat lliure
De pressa i bé no pot ser
De pressa i bé no pot ser. Aquesta frase era la que sentia la Clara cada diumenge, a dos quarts de cinc de la tarda, acompanyada d’un tallat, pastes de mantega i una habitual conversa amb la seva àvia. Les seves tertúlies podien allargar-se hores, i la Clara valorava molt els consells que li oferia; era la veu de la saviesa. Tot i això, aquest refrany mai se’l prenia massa seriosament; al cap i a la fi, ella només tenia vint-i-quatre anys, i gaudia d’una joventut plena d’energia.
Portava un ritme digne de pel·lícula d’acció. Cada matí agafar l'L1 a Sagrera per anar a estudiar, dinar a la universitat i en acabat anar a treballar de monitora de lleure. En sortir, classes de dansa, el metro per tornar a casa i sopar alguna cosa ràpida i no gaire elaborada. Els caps de setmana, quedar amb amics i anar a dormir amb la sortida del sol, i el sagrat cafè de mitja tarda els diumenges. Aquesta era la seva rutina setmana rere setmana, aprofitant cada minut dels mil quatre-cents quaranta que té el dia. Així, estava convençuda que “de pressa i bé no pot ser” no era més que un antic refrany, paraules buides. Ella n’era l’exemple.
Un dimecres com qualsevol altre, va pujar al tercer vagó del metro a Rocafort després de dansa, res que s’escapés de l’habitual. Aquest trajecte li resultava buit de significat a la Clara, un tràmit més. Passar la targeta, baixar a l'andana, regatejar un seient amb algun turista, sortir a la seva parada i pujar al carrer, per les escales mecàniques si podia ser. Omplia el temps que considerava mort amb auriculars, escoltant música o algun pòdcast que trobava interessant, sense prestar gaire atenció al que l’envoltava. Aquell dia, però, va ser diferent. A l’alçada d’Urquinaona va rebre una trucada de la seva mare que va interrompre la narració del Carles Porta d’un crim passional. “Que estrany”, va pensar, “si sap que en menys de vint minuts soc a casa”. Va decidir agafar el telèfon, i va ser enmig del caos, de músics del suburbà i de converses sobreposades, que va escoltar la pitjor notícia que havia rebut en els gairebé vint-i-cinc anys que duia al món. A la seva rutina, de forma imprevista, havia sorgit un forat. A partir d’ara, les tardes de diumenge quedarien buides.
Els dies que van seguir van forçar a la Clara a trencar amb els seus plans. Pensava en la seva àvia, buscava records bonics per superar la pena que l’ofegava. Per sobre de tot, sorprenentment, li quedava aquella frase, repetint-se com un eco: de pressa i bé no pot ser.
La setmana següent, va tornar als seus horaris. Classe, feina, dansa, el de sempre. Però alguna cosa dins seu va canviar. Dilluns, es va llevar una mica més d’hora, gaudint d’un esmorzar amb el silenci i la tranquil·litat que només els matins tenen. Els auriculars es van quedar a casa, i per primer cop va mirar amb atenció els petits detalls del seu entorn. Al metro, va gaudir de la melodia que oferia el guitarrista que la va acompanyar de Glòries a Arc de Triomf; va somriure a una noia que llegia La Catedral del Mar, el seu llibre preferit; va deixar seure a una mare que carregava la compra i portava el seu fill a l’escola. Cada moviment, cada gest, cada mirada del vagó prenia sentit. I va ser llavors quan va entendre que el refrany tan repetit per la seva àvia era el millor record que es podia emportar.
A partir d’ara, les tardes de diumenge quedarien buides. Sense tallat. Sense pastes. Sense ella. Però per primer cop, la Clara no va tenir pressa per omplir-les.
Portava un ritme digne de pel·lícula d’acció. Cada matí agafar l'L1 a Sagrera per anar a estudiar, dinar a la universitat i en acabat anar a treballar de monitora de lleure. En sortir, classes de dansa, el metro per tornar a casa i sopar alguna cosa ràpida i no gaire elaborada. Els caps de setmana, quedar amb amics i anar a dormir amb la sortida del sol, i el sagrat cafè de mitja tarda els diumenges. Aquesta era la seva rutina setmana rere setmana, aprofitant cada minut dels mil quatre-cents quaranta que té el dia. Així, estava convençuda que “de pressa i bé no pot ser” no era més que un antic refrany, paraules buides. Ella n’era l’exemple.
Un dimecres com qualsevol altre, va pujar al tercer vagó del metro a Rocafort després de dansa, res que s’escapés de l’habitual. Aquest trajecte li resultava buit de significat a la Clara, un tràmit més. Passar la targeta, baixar a l'andana, regatejar un seient amb algun turista, sortir a la seva parada i pujar al carrer, per les escales mecàniques si podia ser. Omplia el temps que considerava mort amb auriculars, escoltant música o algun pòdcast que trobava interessant, sense prestar gaire atenció al que l’envoltava. Aquell dia, però, va ser diferent. A l’alçada d’Urquinaona va rebre una trucada de la seva mare que va interrompre la narració del Carles Porta d’un crim passional. “Que estrany”, va pensar, “si sap que en menys de vint minuts soc a casa”. Va decidir agafar el telèfon, i va ser enmig del caos, de músics del suburbà i de converses sobreposades, que va escoltar la pitjor notícia que havia rebut en els gairebé vint-i-cinc anys que duia al món. A la seva rutina, de forma imprevista, havia sorgit un forat. A partir d’ara, les tardes de diumenge quedarien buides.
Els dies que van seguir van forçar a la Clara a trencar amb els seus plans. Pensava en la seva àvia, buscava records bonics per superar la pena que l’ofegava. Per sobre de tot, sorprenentment, li quedava aquella frase, repetint-se com un eco: de pressa i bé no pot ser.
La setmana següent, va tornar als seus horaris. Classe, feina, dansa, el de sempre. Però alguna cosa dins seu va canviar. Dilluns, es va llevar una mica més d’hora, gaudint d’un esmorzar amb el silenci i la tranquil·litat que només els matins tenen. Els auriculars es van quedar a casa, i per primer cop va mirar amb atenció els petits detalls del seu entorn. Al metro, va gaudir de la melodia que oferia el guitarrista que la va acompanyar de Glòries a Arc de Triomf; va somriure a una noia que llegia La Catedral del Mar, el seu llibre preferit; va deixar seure a una mare que carregava la compra i portava el seu fill a l’escola. Cada moviment, cada gest, cada mirada del vagó prenia sentit. I va ser llavors quan va entendre que el refrany tan repetit per la seva àvia era el millor record que es podia emportar.
A partir d’ara, les tardes de diumenge quedarien buides. Sense tallat. Sense pastes. Sense ella. Però per primer cop, la Clara no va tenir pressa per omplir-les.