Raïls

L’altre dia l’Ernest em va preguntar, per què insisteixes en anar per a sota terra tenint cotxe?
De fet, no ho vaig saber contestar, potser no volia fer-ho, però de nou torno a estar assegut en aquest banc esperant al vagó 00813 que s’atura just davant meu a un quart de vuit de la matinada. Sempre m’hi fixo, em fixo en cada persona que s’asseu al meu davant, en les seves pròpies històries, els seus sentiments i justament avui és quan us vull explicar la història del senyor més estrafolari de Sants, l’home roig.
Tot va començar un dimecres tant normal com de costum, la senyora de les estrelles baixa a Plaça del centre, em dedica un somriure i el metro continua el seu destí. Hi ha cares inquietes que recullen ràpidament els seus apunts a les motxilles, també hi ha una dona que dorm amb la boca oberta empipant al nen del seu costat per l’olor a tabac. Quan el vagó s’atura que tots aquests individus baixen apressats. L’home roig entra per la porta s’asseu en vers a la meva mirada i la seva vista se'm clava. Sembla estar segur, però alhora sap que l’estic observant. Decideixo mirar cap a un altre racó, inquiet, la llum del 813 pampalluga i l’ambient es torna sord. La dona del meu costat ha arribat al seu destí i l’home de vermell decideix asseure’s al seu lloc.
-Vols una endevinalla?
Jo me'l miro estranyat i tenso les espatlles, el senyor pregunta de nou i m’allunyo una mica dels seus cabells que em pentina el braç. L’home riu i s'alenteix el moviment del vehicle en el que estem.
-Què és allò que ho sent tot, però fix no ho viu?
Arronso les celles i esbufego d’incomoditat, per moments penso a contestar, però abandono la idea quan el senyor inicia una rialla exagerada sortida del no-res. Després remugant-se la butxaca de la seva bata es treu un rellotge de sorra, el col·loca sobre la barana que ens separa i em torna a observar als ulls.
-Només vull una resposta, pensa-la bé, jove.
Em queden cinc parades per arribar al meu destí, per tant, accedeixo a participar en aquell joc. Primer faig preguntes sobre les regles de l'endevinalla, busco pistes que em puguin ajudar, el rellotge s’esgota a poc a poc i el vell no contesta cap pregunta, com si tingués els caràcters comptats, només nega amb el cap i em segueix mirant als ulls. Penso amb el sol, però aquest si es mou per l’espai, després penso amb una càmera, ja que ho capta tot, però no té vida, estic a punt de contestar, però l’home torna a negar amb el cap. El vagó s’omple de persones i tot i estar ocupat no puc evitar fixar-me en la bossa oberta del nen que s’agafa a la barra central. El senyor torna a riure i me'l contagia a mi per algun motiu el qual desconec.
Els dos riem com si ens coneguéssim de sempre fins que m’adono que no queda gairebé temps en el rellotge i a més a més estic a punt de baixar del vagó. Em sap greu, però m’haig d’aixecar i li dic que no sé la resposta, l’home fa una ganyota i s’acomiada amb la mà.
Quan surto del vagó a Catalunya, miro al terra i després crido, ja se la resposta, el vell em mira per la finestra i assenteix. Els raïls deixen d’estar ocupats i m’apropo a la cantonada de l’andana, en acabat em toco la cama i dins de la meva butxaca hi ha un paperet escrit a mà.
-Deixa de ser un raïl i comença a viure amb els que sents al teu voltant.
Potser és una història que l’Ernest no entendria, però vull tornar a veure a l’home roig per agrair-li el cop de mà i perquè gràcies a ell he conegut a la que ara és la meva dona, deixant de sentir per començar a viure.