El batec que queda

El metro avança i llisca túnel endins gomboldat per un tremolor constant que no prové tan sols de metalls ni rodes ni cables elèctics ni ones, sinó que sembla surar en l’aire, com si tot el que no arriba a ser dit s’acumulés entre cossos que es toquen sense tocar-se, entre mirades que passen i no es queden, com si l’aire fos ple de paraules sense lloc on acomodar-se.
Tothom mira avall o cap endins. Les pantalles enceten una llum petita, freda. Unes ungles vermelles llisquen i transporten imatges (sorolls visuals, sonors) amunt, amunt. Algú dibuixa un somriure que ningú més endevina a veure, i tot passa sense deixar rastre, acumulació d’instants que passen lleugers, volàtils, fràgils.
Aleshores la meva mirada s’hi topa.
No són només dues mans, són les dues mans embolcallades en el propi espai que obren i que les acull, es mouen amb una precisió estranya, com si no fessin res i alhora ho sostinguessin tot, sense irrompre en l’aire sinó donant-li forma, fonent-s’hi en una dansa hipnòtica i per mi immersa en el misteri més autèntic.
No entenc què diuen, però comprenc que cada moviment està carregat de sentit, les mans ballen en consonança amb la boca, amb el rostre, amb tot el cos. No entenc què diuen, però sé, sóc conscient que diuen. Potser parlar era això.
Les portes automàtiques s’obren i les mans. I noto que alguna cosa dins meu crida en silenci, vine, no t’esvaixis, torna, i l’aire esdevé de sobte massa lleuger i glaçat.
Miro al meu voltant i em deixo engolir per l’aire que queda.
Pantalles. Soroll. Boques en moviment de soliloqui.
I res.