L'Andana infinita

Estic assegut a l'estació de metro de l'Hospital Cinic. Han passat diversos trens i encara no sé quin agafar. Miro el plafó: un arriba ara, el següent en tres minuts.
Decideixo esperar.
Els que surten caminen ràpid cap a la sortida, com si sabessin exactament on van. Els observo mentre passen al meu costat, sense mirar-me. Penso que potser algú també va dubtar abans de pujar; que tanbé va deixar passar un tren, i un altre, fins que el temps va decidir per ell.
Aleshores arriba el següent metro.
Les portes s'obren i tothom hi entra sense dubtar.
Jo deixo que se'n vagi.