Autor/a
Pepita Soler
Categoria
Relat lliure
I LLAVORS, NO N'HI VA QUEDAR C
És dilluns i, amb un cafè a la mà, agafo el metro a Sants Estació per dirigir-me a l’oficina.
Trec el llibre d’Agatha Christie i em disposo a entrar en aquell estat immersiu que vaig decidir regalar-me.
Una bafarada, desagradable, comença a envair l’espai: una olor de gas, de pet? No m'ho puc creure! Em poso la mà sobre el nas, i els ulls se’m comencen a envidriar per la fortor.
“Si et trobes malament al metro de Barcelona, utilitza els intèrfons SOS disponibles a totes les andanes per demanar ajuda immediata. TMB” Prometo que vaig estar a punt de fer-ho si no hagués notat que la pudentor, anava escampant.
Miro el meu entorn per intentar trobar uns ulls còmplices que compartissin el meu malestar o algun gest que delatés l’ofensor. I res, tu: cap moviment sospitós. Em vaig proposar esbrinar qui podia haver comès tal transgressió.
Recullo les característiques del primer sospitós: home d’una cinquantena d’anys, empolainat, capcot mirant el mòbil. Em fixo en els mitjons: són negres amb puntets vermells. No! Puntets no! Són cors. Potser han estat un regal per Sant Jordi? És cardiòleg i li agraden els cors?
Concentra’t! Cap indici que aquest personatge hagi comès cap incorrecció. Podria ser el mateix vestit un escut protector de culpables? He de passar al següent, no tinc temps.
Una petita d’uns cinc anys, xandall de l’escola i molta colònia ”Simpatia”.
Capbussada en la lectura d’un llibre amb lletra de pal i molts dibuixets. La descarto, Crec que seria impossible que una fetor tant intensa pogués sortir d’aquest cos.
L’acompanyant no la descarto. Noia d’uns trenta anys. Concentrada en el mòbil, executa un ritual en bucle; grava un missatge, l’escolta, riu, tecleja amb unes ungles llargues i de mentida (tic-tic-tic) i sant tornem-hi. És possible que una persona que fa multitasca sigui capaç de realitzar encara una altra tasca, aquesta última més desagradable?
El quart sospitós vol baixar a Poble Sec. Serà que s’ha adonat que estic investigant i que ara li tocava el torn?
Cinquè: home, d’uns quaranta-cinc anys. Vesteix de negre. Puc veure un tatuatge que li surt pel coll. Crec que és el cap del drac Shenron. Anar vestit de negre és un signe d’introversió? Té alguna cosa a ocultar?
Sota el seu rellotge intel·ligent puc veure una rodoneta. Un altre tatuatge. No tinc dubte: és una bola de drac!
L’he trobada! Vull ballar una samba com feia Ronaldinho.
Em venen ganes de demanar-li, si us plau, si es pot aixecar la samarreta perquè les vull trobar totes, les set! Em continc. Soc una investigadora i he de continuar amb la missió.
Següent. Tic-tic-tic em distrec amb el sorollet.
Adolescent; cada minut es passa la mà pel front enretirant-se els cabells cap enrere i, seguidament, fa tot el contrari, els aixafa cap endavant.
La seva cama dreta es mou de manera automàtica, és un moviment constant. Està nerviós?
L’última presumpta prevaricadora és una senyora amb cabells blancs recollits en un monyo. Dorm, recolzada al seu carret de la compra.
És possible que aquest personatge hagi alliberat un gas? Quan dormim, tots els músculs del cos es relaxen.
Les meves deduccions s’han fonamentat en judicis de valors, cap de les elucubracions es poden provar. M’adono que encara falta un sospitós per valorar. Jo!
És que la investigadora, està exempta de culpabilitat tot i haver compartit l’espai? És la nova marca de cafè la que no m’ha caigut bé a la panxa?
No tinc respostes. Potser arribaré a bon port en un altre episodi.
Trec el llibre d’Agatha Christie i em disposo a entrar en aquell estat immersiu que vaig decidir regalar-me.
Una bafarada, desagradable, comença a envair l’espai: una olor de gas, de pet? No m'ho puc creure! Em poso la mà sobre el nas, i els ulls se’m comencen a envidriar per la fortor.
“Si et trobes malament al metro de Barcelona, utilitza els intèrfons SOS disponibles a totes les andanes per demanar ajuda immediata. TMB” Prometo que vaig estar a punt de fer-ho si no hagués notat que la pudentor, anava escampant.
Miro el meu entorn per intentar trobar uns ulls còmplices que compartissin el meu malestar o algun gest que delatés l’ofensor. I res, tu: cap moviment sospitós. Em vaig proposar esbrinar qui podia haver comès tal transgressió.
Recullo les característiques del primer sospitós: home d’una cinquantena d’anys, empolainat, capcot mirant el mòbil. Em fixo en els mitjons: són negres amb puntets vermells. No! Puntets no! Són cors. Potser han estat un regal per Sant Jordi? És cardiòleg i li agraden els cors?
Concentra’t! Cap indici que aquest personatge hagi comès cap incorrecció. Podria ser el mateix vestit un escut protector de culpables? He de passar al següent, no tinc temps.
Una petita d’uns cinc anys, xandall de l’escola i molta colònia ”Simpatia”.
Capbussada en la lectura d’un llibre amb lletra de pal i molts dibuixets. La descarto, Crec que seria impossible que una fetor tant intensa pogués sortir d’aquest cos.
L’acompanyant no la descarto. Noia d’uns trenta anys. Concentrada en el mòbil, executa un ritual en bucle; grava un missatge, l’escolta, riu, tecleja amb unes ungles llargues i de mentida (tic-tic-tic) i sant tornem-hi. És possible que una persona que fa multitasca sigui capaç de realitzar encara una altra tasca, aquesta última més desagradable?
El quart sospitós vol baixar a Poble Sec. Serà que s’ha adonat que estic investigant i que ara li tocava el torn?
Cinquè: home, d’uns quaranta-cinc anys. Vesteix de negre. Puc veure un tatuatge que li surt pel coll. Crec que és el cap del drac Shenron. Anar vestit de negre és un signe d’introversió? Té alguna cosa a ocultar?
Sota el seu rellotge intel·ligent puc veure una rodoneta. Un altre tatuatge. No tinc dubte: és una bola de drac!
L’he trobada! Vull ballar una samba com feia Ronaldinho.
Em venen ganes de demanar-li, si us plau, si es pot aixecar la samarreta perquè les vull trobar totes, les set! Em continc. Soc una investigadora i he de continuar amb la missió.
Següent. Tic-tic-tic em distrec amb el sorollet.
Adolescent; cada minut es passa la mà pel front enretirant-se els cabells cap enrere i, seguidament, fa tot el contrari, els aixafa cap endavant.
La seva cama dreta es mou de manera automàtica, és un moviment constant. Està nerviós?
L’última presumpta prevaricadora és una senyora amb cabells blancs recollits en un monyo. Dorm, recolzada al seu carret de la compra.
És possible que aquest personatge hagi alliberat un gas? Quan dormim, tots els músculs del cos es relaxen.
Les meves deduccions s’han fonamentat en judicis de valors, cap de les elucubracions es poden provar. M’adono que encara falta un sospitós per valorar. Jo!
És que la investigadora, està exempta de culpabilitat tot i haver compartit l’espai? És la nova marca de cafè la que no m’ha caigut bé a la panxa?
No tinc respostes. Potser arribaré a bon port en un altre episodi.