L'última parada

El bus de la línia 24 avançava lentament pels carrers mig adormits. Era gairebé mitjanit, i només quedàvem quatre passatgers: un home amb caputxa, una parella discutint en veu baixa i jo, asseguda al fons, intentant no pensar massa en res.

Quan vam passar per davant del Parc Güell, el conductor va mirar pel retrovisor amb una expressió estranya, com si comptés els passatgers. Vaig notar que repetia el gest cada pocs segons. Alguna cosa el posava nerviós.

A la següent parada, ningú va pujar ni baixar. Tot i així, el conductor va obrir les portes i va esperar uns segons més del normal. L’home de la caputxa va aixecar el cap, com si escoltés alguna cosa que la resta no podíem sentir.

Quan les portes es van tancar, el bus va arrencar amb un sotrac. Les llums van parpellejar un moment. La parella va callar de cop.

—Ho heu sentit? —va murmurar la noia.

—Què? —vaig preguntar.

—Un cop. Com si algú hagués picat des de fora.

El noi va fer un gest de desdeny, però jo també ho havia sentit. Un toc sec, breu, impossible d’ubicar.

El conductor va prémer un botó d’emergència que no havia vist mai. Una llum vermella es va encendre discretament al seu costat. Vaig notar com accelerava una mica més del que era habitual.

—Tot bé? —li vaig preguntar, avançant cap a ell.

No va respondre. Només va assenyalar el mirall retrovisor.

Vaig mirar. Al fons del bus, darrere de l’últim seient, hi havia una figura que no hi havia estat abans. No era cap dels quatre passatgers. No es movia. No respirava. Només estava allà, com si hagués aparegut del no-res.

—Això passa cada any —va dir el conductor amb veu baixa—. Sempre el mateix dia. Sempre a la mateixa hora. I sempre al mateix trajecte.

La figura va inclinar lleugerament el cap, com si escoltés.

—Què… què vol? —vaig murmurar.

—Arribar a la seva parada —va respondre el conductor—. Però ningú sap quina és.

El bus va continuar avançant, buit de soroll, buit d’aire. A cada parada, les portes s’obrien soles. La figura no es movia. Només esperava.

Quan vam arribar a la penúltima parada, la llum interior va fallar un segon. Quan es va encendre de nou, la figura havia desaparegut.

El conductor va deixar anar un sospir profund.

—Ja està —va dir—. Fins l’any que ve.

Vaig baixar tremolant. El bus va continuar carrer avall fins a la seva última parada. Però abans de girar la cantonada, vaig veure com les llums tornaven a parpellejar.

I, per un instant, vaig distingir una silueta asseguda al fons.