VERMUT

La Bàrbara va murmurar amb un fil de veu tan prim que gairebé no s’atrevia a existir:
—Si vols... podem quedar per fer un vermut diumenge.
—D’acord. Em passes a recollir a tres quarts de dotze a Fontana. Sigues puntual.
L’Albert estava a punt d’explotar de felicitat, però es va mantenir ferm, amb aquella contenció estudiada que li donava un aire distant i una mica fatxenda, un posat que, amb ella, li encantava interpretar.
Feia mesos que esperaven aquell moment que mai acabava d’arribar, tot i veure’s cada dia al mateix bar, just davant del metro de Paral·lel. Ella hi entrava a fer un cafè en els seus quinze minuts de descans; ell, des de l’altra banda de la barra, li servia amb un somriure discret. S’estimaven en secret. Aquell minut breu, repetit diàriament, havia esdevingut un refugi silenciós on tot era possible i res s’atrevia a ser dit.
Quan va arribar diumenge, l’Albert es va posar la camisa blava que la seva mare sempre deia que li afavoria i es va perfumar subtilment, tampoc volia deixar rastre ni exagerar la seva presència.
La Bàrbara va triar el seu vestit preferit, un que havia comprat en un mercat vintage, vermell, de tirants. Es va pintar els llavis del mateix color, després va agafar un mocador i se’l va treure, li agradava més quan s’intuïa el carmí i no deixaven marca al fer un petó.
Va agafar la línia verda a Espanya i va anar comptant, una per una, les set parades que l’acostaven a la seva primera cita amb l’Albert. Quan va sortir de les escales mecàniques, el va veure esperant-la, i el cor se li va accelerar encara més.
Després del segon vermut negre, patates xips, riures, olives farcides i un grapat de mirades que deien allò que encara no gosaven confessar, a la Bàrbara li va recórrer una punxada estranya per l’estómac. No era amor. Era una revelació sobtada, un llampec enmig de la foscor: ara ja sabia per què l’Albert li havia resultat sempre tan familiar.
Era el fill de l’assassí de la seva mare.