Autor/a
Enkairina
Categoria
Relat lliure
Un article estupend
Ja era tard, el meu cap de redacció estaria novament furiós perquè arribava tard, i la veritat és que encara que havia portat a arreglar el despertador, sempre tornava a fallar.
Em vaig mirar al mirall, i llavors vaig agafar la pinta per allisar una mica els meus cabells esvalotats, i vaig anar cap a la porta.
Els trons i els llampecs em feien la sensació que el cel havia obert les seves comportes per inundar tota la Terra.
A corre-cuita, vaig obrir la porta i vaig córrer, sota el mantell de la rabiosa pluja de tempesta, cap a la parada de metro de Pep Ventura, per dirigir-me a Clot i d'allà a la línia vermella que em portaria a plaça Catalunya, a on hi havia la redacció de la revista a on treballava. A propòsit, sóc una escriptora del Molt Interessant, secció fenòmens estranys.
La redacció era als baixos de l'enorme gratacels, tenia goteres i possiblement ocultava alguna catacumba entre els seus fonaments. Jo acabava d'entrar al despatx del cap. La veritat és que no em queia gens bé, era molt desagradable i treballava sempre una mica al marge de tot. Víctor, que així es deia el meu cap explotava furiós amb el sermó de torn:
-Lola, sempre arribes tard els diners no circulen bé en aquest centre comercial, i per si no n'hi hagués prou, estem perdent molts lectors, així que em veuré forçat a acomiadar-te si no aconsegueixes escriure el millor article de la teva vida, que ens tregui d'aquesta ruïna.
Així va ser com vaig començar a investigar sobre uns estranys fenòmens que passaven a l'antic cementiri de les Corts.
A la nit vaig decidir personar-me als voltants del cementiri, quan encara els raigs de sol d'una freda tarda d'hivern es colaven entre les branques dels arbres. De sobte, una mena de fantasma fet de boira caminava darrere els meus passos. Un parell d'òlibes d'ulls brillants es van amagar al meu pas. Al meu costat, just després de sortir del cementiri, vaig notar la presència d'algú. Una pressió suau a l'esquena em va confirmar que hi havia alguna cosa o algú que estava pendent dels meus passos. La respiració càlida i humida al meu coll em va posar els pèls de punta. Just al mateix lloc on havia vist els cercles negres d'aquelles persones que havien esvaït degut a les presències estranyes.
En girar el cap em vaig trobar amb un jove alt, prim i de pell blanquinosa que es va espantar en veure la meva reacció d'atac.
Li vaig preguntar que perquè em va perseguir, i va ser llavors quan entre plors em va explicar que intentava espantar alguns adolescents que havien realitzat darrerament algunes festes als cementiris i que precisament allà reposaven familiars que mereixien respecte, per això els adormia amb una droga estranya i després els tatuava un cercle negre al coll.
Ja tenia prou material per fer l'article, encara que l'individu em va fer prometre que mantindria l'anonimat per evitar entrar a la presó.
Ara el Molt Interessant ja tenia un article en exclusiva i podia vaticinar l'èxit de la història que augmentaria les vendes de la revista i els beneficis per poder millorar l'estat de l'edifici de la redacció i la meva posició a la revista.
Gràcies a aquell article, avui sóc redactora en cap de la revista, i per poder trobar noves històries interessants el meu cap em permetia viatjar un cop al mes al lloc que volgués, a la recerca de nou material, de noves històries per explicar.
De sobte el telèfon sonà i vaig notar la respiració del jove pàl·lid de la història, dient que la meva història no havia acabat...
Em vaig mirar al mirall, i llavors vaig agafar la pinta per allisar una mica els meus cabells esvalotats, i vaig anar cap a la porta.
Els trons i els llampecs em feien la sensació que el cel havia obert les seves comportes per inundar tota la Terra.
A corre-cuita, vaig obrir la porta i vaig córrer, sota el mantell de la rabiosa pluja de tempesta, cap a la parada de metro de Pep Ventura, per dirigir-me a Clot i d'allà a la línia vermella que em portaria a plaça Catalunya, a on hi havia la redacció de la revista a on treballava. A propòsit, sóc una escriptora del Molt Interessant, secció fenòmens estranys.
La redacció era als baixos de l'enorme gratacels, tenia goteres i possiblement ocultava alguna catacumba entre els seus fonaments. Jo acabava d'entrar al despatx del cap. La veritat és que no em queia gens bé, era molt desagradable i treballava sempre una mica al marge de tot. Víctor, que així es deia el meu cap explotava furiós amb el sermó de torn:
-Lola, sempre arribes tard els diners no circulen bé en aquest centre comercial, i per si no n'hi hagués prou, estem perdent molts lectors, així que em veuré forçat a acomiadar-te si no aconsegueixes escriure el millor article de la teva vida, que ens tregui d'aquesta ruïna.
Així va ser com vaig començar a investigar sobre uns estranys fenòmens que passaven a l'antic cementiri de les Corts.
A la nit vaig decidir personar-me als voltants del cementiri, quan encara els raigs de sol d'una freda tarda d'hivern es colaven entre les branques dels arbres. De sobte, una mena de fantasma fet de boira caminava darrere els meus passos. Un parell d'òlibes d'ulls brillants es van amagar al meu pas. Al meu costat, just després de sortir del cementiri, vaig notar la presència d'algú. Una pressió suau a l'esquena em va confirmar que hi havia alguna cosa o algú que estava pendent dels meus passos. La respiració càlida i humida al meu coll em va posar els pèls de punta. Just al mateix lloc on havia vist els cercles negres d'aquelles persones que havien esvaït degut a les presències estranyes.
En girar el cap em vaig trobar amb un jove alt, prim i de pell blanquinosa que es va espantar en veure la meva reacció d'atac.
Li vaig preguntar que perquè em va perseguir, i va ser llavors quan entre plors em va explicar que intentava espantar alguns adolescents que havien realitzat darrerament algunes festes als cementiris i que precisament allà reposaven familiars que mereixien respecte, per això els adormia amb una droga estranya i després els tatuava un cercle negre al coll.
Ja tenia prou material per fer l'article, encara que l'individu em va fer prometre que mantindria l'anonimat per evitar entrar a la presó.
Ara el Molt Interessant ja tenia un article en exclusiva i podia vaticinar l'èxit de la història que augmentaria les vendes de la revista i els beneficis per poder millorar l'estat de l'edifici de la redacció i la meva posició a la revista.
Gràcies a aquell article, avui sóc redactora en cap de la revista, i per poder trobar noves històries interessants el meu cap em permetia viatjar un cop al mes al lloc que volgués, a la recerca de nou material, de noves històries per explicar.
De sobte el telèfon sonà i vaig notar la respiració del jove pàl·lid de la història, dient que la meva història no havia acabat...