Autor/a
Liù
Categoria
Relat lliure
L'avi Jordi
El meu avi Jordi era un gran lector, ell feia broma, deia que l’afició li venia pel nom. Li van posar perquè va néixer el dia de Sant Jordi.
Des de ben petit va dir-me
-Noi, el dia de Sant Jordi farem festa, jo no treballaré i tu no aniràs a l’escola, i amb el permís dels teus pares i de l’àvia passarem el dia plegats entre llibres i roses. És el millor regal d’aniversari que tindré.
Aquest era el pla inicial, però l’avi en tenia un altre de guardat – Aprendràs a moure’t en Metro per Barcelona, cada any triarem un barri diferent per passar el dia i tornarem a casa amb un munt de llibres i una rosa per l’àvia i una per ta mare.
Dit i fet. Mentre jo era petit l’avi triava on anàvem el dia de Sant Jordi, planificava la ruta, passejàvem entre les parades, dinàvem i m’explicava coses de quan era jove.
- Apa que no vaig tenir problemes cada vegada que deia que el dia de Sant Jordi me l’agafava de festa, els meus caps no ho entenien, em deien – Home! Si tothom fes el mateix aquí no treballaria ningú aquest dia, però amb el temps s’hi varen acostumar.
Em va ensenyar a moure’m en Metro, a aprendre a llegir els mapes de les línies, on baixar, a entendre quina sortida era millor prendre. Quan ja vaig ser adolescent era jo qui triava el barri i feia la planificació, l’avi remugava quan sabia que feia servir la tecnologia per orientar-me, però va reconèixer que funcionava bé. – Està bé, però si algun dia no tens tots aquests aparells et servirà de molt saber orientar-te com ho hem fet sempre els grans.
Vaig gaudir molt d’aquelles diades amb l’avi, sovint m’adormia al Metro de tornada i em duia a collibè fins a casa, la mare obria la porta i sense dir-se res ell m’acompanyava a l’habitació, em posava el pijama i em feia un petó al front, després sempre sentia la mare que deia
– Ja s’ha rentat les dents?
– Va, contestava l’avi, un dia és un dia.
Durant molts anys vàrem seguir la tradició, de vegades no va ser fàcil, per estudis, per feina, algun sotrac de l’avi… i ara, continuem amb la tradició tot i que va en cadira de rodes i de tant en tant oblida on anem fins que veu les parades de roses i llibres i llavors em diu… Gràcies, crec que no caldrà que em duguis a collibé, i em guinya un ull.
Des de ben petit va dir-me
-Noi, el dia de Sant Jordi farem festa, jo no treballaré i tu no aniràs a l’escola, i amb el permís dels teus pares i de l’àvia passarem el dia plegats entre llibres i roses. És el millor regal d’aniversari que tindré.
Aquest era el pla inicial, però l’avi en tenia un altre de guardat – Aprendràs a moure’t en Metro per Barcelona, cada any triarem un barri diferent per passar el dia i tornarem a casa amb un munt de llibres i una rosa per l’àvia i una per ta mare.
Dit i fet. Mentre jo era petit l’avi triava on anàvem el dia de Sant Jordi, planificava la ruta, passejàvem entre les parades, dinàvem i m’explicava coses de quan era jove.
- Apa que no vaig tenir problemes cada vegada que deia que el dia de Sant Jordi me l’agafava de festa, els meus caps no ho entenien, em deien – Home! Si tothom fes el mateix aquí no treballaria ningú aquest dia, però amb el temps s’hi varen acostumar.
Em va ensenyar a moure’m en Metro, a aprendre a llegir els mapes de les línies, on baixar, a entendre quina sortida era millor prendre. Quan ja vaig ser adolescent era jo qui triava el barri i feia la planificació, l’avi remugava quan sabia que feia servir la tecnologia per orientar-me, però va reconèixer que funcionava bé. – Està bé, però si algun dia no tens tots aquests aparells et servirà de molt saber orientar-te com ho hem fet sempre els grans.
Vaig gaudir molt d’aquelles diades amb l’avi, sovint m’adormia al Metro de tornada i em duia a collibè fins a casa, la mare obria la porta i sense dir-se res ell m’acompanyava a l’habitació, em posava el pijama i em feia un petó al front, després sempre sentia la mare que deia
– Ja s’ha rentat les dents?
– Va, contestava l’avi, un dia és un dia.
Durant molts anys vàrem seguir la tradició, de vegades no va ser fàcil, per estudis, per feina, algun sotrac de l’avi… i ara, continuem amb la tradició tot i que va en cadira de rodes i de tant en tant oblida on anem fins que veu les parades de roses i llibres i llavors em diu… Gràcies, crec que no caldrà que em duguis a collibé, i em guinya un ull.