L'última parada

El bus avançava lentament pels carrers il·luminats de la ciutat. Era tard. D’aquelles hores en què només hi viatgen els que tornen o els que no tenen pressa per arribar.

L’Arnau sempre s’asseia al final.

Des d’allà ho veia tot: gent que pujava en silenci, converses a mitges, mirades perdudes darrere les finestres. Li agradava imaginar històries. Era com llegir un llibre sense paraules.

Aquella nit, però, no tenia ganes d’imaginar res.

Portava una carta a la butxaca. Una carta que havia escrit feia dies i que encara no havia donat. Massa coses per dir. Massa por de fer-ho.

El bus es va aturar. Va pujar una noia amb els cabells recollits i una bufanda massa gran. Va mirar al voltant i es va asseure just davant seu.

L’Arnau la va reconèixer de seguida.

Va notar com el cor li feia un salt.

La noia no el va veure. O potser sí, però va decidir fer veure que no. Mirava per la finestra, com si el vidre fos més interessant que qualsevol altra cosa.

El bus va arrencar.

Una parada.

Dues.

Tres.

El silenci entre ells era ple de tot allò que no havien dit.

L’Arnau va posar la mà a la butxaca. Va tocar el paper. El podia treure. Podia aixecar-se. Podia dir alguna cosa.

Però no es movia.

A la següent parada, la noia es va aixecar.

El temps es va estirar, com si li donés una última oportunitat.

Ara.

O mai.

L’Arnau va respirar fondo.

—Ei…

La noia es va girar.

Els seus ulls eren exactament com els recordava.

—Crec que això és teu —va dir ell, traient la carta amb una mà que tremolava una mica.

Ella va dubtar, però la va agafar.

Les portes es van obrir.

La noia va baixar sense dir res.

El bus va continuar.

L’Arnau es va quedar quiet, mirant com desapareixia per la vorera.

No sabia si havia fet bé.

No sabia si la llegiria.

No sabia què passaria.

Però, per primer cop en dies, no sentia aquell pes al pit.

El bus seguia avançant.

I, per una vegada, no li feia por no saber quina era l’última parada.