Autor/a
Waiting Room
Categoria
Relat lliure
Última parada?
El nostre amor no va començar, simplement va passar. En la fugacitat d’un instant etern vaig reconèixer en tu el que em feia falta a mi, i des de llavors crec que no he pogut sortir d’aquell vagó de metro que m’havia de portar cap al meu destí.
Quan els nostres rostres es van creuar, una escalfor em va recórrer el pit i se’m va estendre fins a les galtes, deixant al descobert la carícia tan suau que m’havia regalat la teva mirada. Llavors et vas asseure al meu costat.
Érem tan a prop i tan lluny, estranys però vells amics. Dos desconeguts compartint seient, amb les mans gairebé tocant-se mentre el metro s’endinsava sota la ciutat. En aquell petit balanceig del vagó, quan els nostres cossos es van tocar amb la timidesa d’un accident, les nostres ànimes van connectar en un instant fora del temps, deixant-hi la marca d’un amor etern.
Les portes s’obrien i es tancaven, la gent entrava i sortia, però tu seguies allí. El metro avançava obedient al seu recorregut, i jo no podia parar de pensar que tant de bo tinguéssim més temps. Que tant de bo fos un trajecte lent. I que tant de bo el temps s’assegués al nostre costat aturant les hores que ens volien separar. D’aquesta manera m’hauria pogut fondre en els teus pensaments i descobrir què amagaves entre aquells cabells.
En qüestió de segons, ja m’havia imaginat una vida sencera amb tu. I de cop, tot tenia sentit: les llargues tardes de dol, les aventures que es van quedar a mig camí i les que no van ni existir. Tot tenia sentit, perquè m’havia portat fins aquí, fins a tu.
Llavors les portes es van obrir. No recordo si vas baixar tu o si vaig ser jo qui es va quedar. Només recordo que el metro va continuar.
La mala fortuna de l’home persisteix perquè, fins i tot quan ho té tot davant, sempre acaba desitjant allò que mai no pot ser seu. Suposo que jo no en soc cap excepció, perquè només et vull a tu, tot i saber que no et podré tenir mai. Però com que sé que l’amor és tan difícil de trobar, des d’aquell dia visc esperant un accident que ens torni a acostar. Mentrestant, et vaig deixant senyals perquè tu també em puguis venir a buscar, confiant que d’alguna manera siguin suficients perquè ens tornem a trobar.
Ha passat un mes.
Avui un home m’ha parat, preguntant-me que feia encara allà, assegut dins el metro amunt i avall. No li he sabut contestar; li he dit que no veia la sortida, tot i que sé perfectament on està. Perquè, com li podia explicar que allò que va ser tan bonic ara no em deixa dormir? Pensaria que estic boig; i potser tindria raó. Però el mateix amor que em falta és també el que em fa seguir, i per això continuo fix, atrapat en aquest camí. Impacient, soc incapaç d’espera una nova casualitat, i per això tempto a la sort passejant-me amb el metro per tota la ciutat.
Tot i no veure’t mai, m’apareixes a tot arreu. Quan parem a cada estació, observo els rostres del meu voltant i no puc evitar pensar si enyores alguna cosa d’estar al meu costat. Jo sí que et trobo a faltar. Però ha passat massa temps i començo a pensar que potser algun dia et veuré i ja no et reconeixeré.
El teu record intenta escalar els abismes de la meva ment, volent recuperar el lloc que un dia havia sigut seu i l’eco intens d’aquest moviment em fa tenir-te present. Ara, la teva cara s’ha dissolt en el mar dels meus pensaments, però els teus cabells s’han quedat enredats per les parets. Això em confirma que el nostre amor no va ser real, i potser per això mateix no morirà mai.
Quan els nostres rostres es van creuar, una escalfor em va recórrer el pit i se’m va estendre fins a les galtes, deixant al descobert la carícia tan suau que m’havia regalat la teva mirada. Llavors et vas asseure al meu costat.
Érem tan a prop i tan lluny, estranys però vells amics. Dos desconeguts compartint seient, amb les mans gairebé tocant-se mentre el metro s’endinsava sota la ciutat. En aquell petit balanceig del vagó, quan els nostres cossos es van tocar amb la timidesa d’un accident, les nostres ànimes van connectar en un instant fora del temps, deixant-hi la marca d’un amor etern.
Les portes s’obrien i es tancaven, la gent entrava i sortia, però tu seguies allí. El metro avançava obedient al seu recorregut, i jo no podia parar de pensar que tant de bo tinguéssim més temps. Que tant de bo fos un trajecte lent. I que tant de bo el temps s’assegués al nostre costat aturant les hores que ens volien separar. D’aquesta manera m’hauria pogut fondre en els teus pensaments i descobrir què amagaves entre aquells cabells.
En qüestió de segons, ja m’havia imaginat una vida sencera amb tu. I de cop, tot tenia sentit: les llargues tardes de dol, les aventures que es van quedar a mig camí i les que no van ni existir. Tot tenia sentit, perquè m’havia portat fins aquí, fins a tu.
Llavors les portes es van obrir. No recordo si vas baixar tu o si vaig ser jo qui es va quedar. Només recordo que el metro va continuar.
La mala fortuna de l’home persisteix perquè, fins i tot quan ho té tot davant, sempre acaba desitjant allò que mai no pot ser seu. Suposo que jo no en soc cap excepció, perquè només et vull a tu, tot i saber que no et podré tenir mai. Però com que sé que l’amor és tan difícil de trobar, des d’aquell dia visc esperant un accident que ens torni a acostar. Mentrestant, et vaig deixant senyals perquè tu també em puguis venir a buscar, confiant que d’alguna manera siguin suficients perquè ens tornem a trobar.
Ha passat un mes.
Avui un home m’ha parat, preguntant-me que feia encara allà, assegut dins el metro amunt i avall. No li he sabut contestar; li he dit que no veia la sortida, tot i que sé perfectament on està. Perquè, com li podia explicar que allò que va ser tan bonic ara no em deixa dormir? Pensaria que estic boig; i potser tindria raó. Però el mateix amor que em falta és també el que em fa seguir, i per això continuo fix, atrapat en aquest camí. Impacient, soc incapaç d’espera una nova casualitat, i per això tempto a la sort passejant-me amb el metro per tota la ciutat.
Tot i no veure’t mai, m’apareixes a tot arreu. Quan parem a cada estació, observo els rostres del meu voltant i no puc evitar pensar si enyores alguna cosa d’estar al meu costat. Jo sí que et trobo a faltar. Però ha passat massa temps i començo a pensar que potser algun dia et veuré i ja no et reconeixeré.
El teu record intenta escalar els abismes de la meva ment, volent recuperar el lloc que un dia havia sigut seu i l’eco intens d’aquest moviment em fa tenir-te present. Ara, la teva cara s’ha dissolt en el mar dels meus pensaments, però els teus cabells s’han quedat enredats per les parets. Això em confirma que el nostre amor no va ser real, i potser per això mateix no morirà mai.