Autor/a
Lluís Estany
Categoria
Relat lliure
La bellesa de l’inesperat
- A quina hora quedem ?
- Et sembla d’aquí a una hora a la plaça Catalunya ?
- Sí. Fins ara !
- Fins ara !
Aquell no era un dia qualsevol: era, ni més ni menys, que Sant Jordi! Tal com s’ho havia imaginat, aquell era el jorn indicat per a l’acció heroica de l’Amadeu, i expressar-li a la Sara com l’estimava.
Per un dia va deixar de banda la indumentària habitual de la seva relació al cau i es vestí de forma mai vista. A punt de sortir de casa, en veure’l, la seva mare se n’adonà que aquella tarda al noi li havia de passar alguna cosa especial.
No se’n podia oblidar del que havia de ser el més important en aquell moment, el que li oferiria a la Sara. Se n’anà a la botiga de la Rambla del Prat i trià la flor més inesperada de totes.
- Aquesta?
- Sí, aquesta!
La tenda era curulla, amb tota mena d’exemplars, de mil-i-un colors. L’Amadeu havia passat molta estona mirant-se totes les flors que hi havien, que es presentaven en gerros metàl·lics remullats per dins. Finalment se n’adonà que a un d’aquests recipients n’hi havia una de solitària, la que segurament el florista havia apartat per ser menys atractiva que la resta.
Ho tenia molt clar que havia de ser aquella i, en tocar-li el torn, assenyalà la descartada.
- Estàs segur?
- Sí, més que mai!
- Avui no és el seu dia. Te la regalo, no faré res amb aquesta.
I mentre marxava, l’Amadeu reconeixia una història única en aquell tall. A diferència de tota la resta de la floristeria, aquella tenia un valor suprem. La gent no se l’havia endut a grapats com era habitual aquell dia, menystenint la individualitat de la botànica reunida a l’establiment. Aquella flor l’estava esperant perquè se l’emportés ell i només ell, en una història d’enamorament accidental que es fabulava el noi.
Sortí al carrer amb la flor despullada, sense la cel·lofana i altres elements que haguessin fet perdre la senzillesa i la naturalitat d’aquell brot madurat.
Caminava amb joia, content per poder oferir a la Sara quelcom tan singular. Interiorment seguia especulant sobre els avatars que hauria passat la flor fins arribar a la botiga, avançant entre centenars de persones que omplien les voreres de la via i les del Carrer Gran, on havia d’entrar a l’estació de Fontana.
Baixà fins a l’andana i s’assegué al banc de pedra mentre esperava el comboi. En aquest punt se n’adonà d’altres que també s’esperaven el tren i que portaven rams de moltes flors. Se’l miraven estranyats, sense comprendre com era possible que en portés una única.
A l’Amadeu no li importava el soroll inaudible dels qui pensava que eren persones tristes, que enlloc d’apreciar la bellesa del que portaven entre els seus braços, es fixaven en aquella miserable flor, en una actitud silenciosa d’estranyesa i desaprovació.
Ja era gairebé l’hora i el tren arribà a l’estació de Catalunya. S’obriren les portes i avançà cap a la sortida. El seu cor bategava amb força, tot pensant en el moment de trobar-se amb l’amiga. Només li retornava el ritme cardíac la flor, que li feia veure que, malgrat les circumstàncies especials, aquell havia de ser un moment natural i tranquil.
Just aleshores, a punt d’arribar al centre de la plaça, se n’adonà que la Sara també hi venia. Finalment es trobaren, i li digué:
- Tinc un clavell per a tu.
La Sara no va saber què contestar-li.
- Et sembla d’aquí a una hora a la plaça Catalunya ?
- Sí. Fins ara !
- Fins ara !
Aquell no era un dia qualsevol: era, ni més ni menys, que Sant Jordi! Tal com s’ho havia imaginat, aquell era el jorn indicat per a l’acció heroica de l’Amadeu, i expressar-li a la Sara com l’estimava.
Per un dia va deixar de banda la indumentària habitual de la seva relació al cau i es vestí de forma mai vista. A punt de sortir de casa, en veure’l, la seva mare se n’adonà que aquella tarda al noi li havia de passar alguna cosa especial.
No se’n podia oblidar del que havia de ser el més important en aquell moment, el que li oferiria a la Sara. Se n’anà a la botiga de la Rambla del Prat i trià la flor més inesperada de totes.
- Aquesta?
- Sí, aquesta!
La tenda era curulla, amb tota mena d’exemplars, de mil-i-un colors. L’Amadeu havia passat molta estona mirant-se totes les flors que hi havien, que es presentaven en gerros metàl·lics remullats per dins. Finalment se n’adonà que a un d’aquests recipients n’hi havia una de solitària, la que segurament el florista havia apartat per ser menys atractiva que la resta.
Ho tenia molt clar que havia de ser aquella i, en tocar-li el torn, assenyalà la descartada.
- Estàs segur?
- Sí, més que mai!
- Avui no és el seu dia. Te la regalo, no faré res amb aquesta.
I mentre marxava, l’Amadeu reconeixia una història única en aquell tall. A diferència de tota la resta de la floristeria, aquella tenia un valor suprem. La gent no se l’havia endut a grapats com era habitual aquell dia, menystenint la individualitat de la botànica reunida a l’establiment. Aquella flor l’estava esperant perquè se l’emportés ell i només ell, en una història d’enamorament accidental que es fabulava el noi.
Sortí al carrer amb la flor despullada, sense la cel·lofana i altres elements que haguessin fet perdre la senzillesa i la naturalitat d’aquell brot madurat.
Caminava amb joia, content per poder oferir a la Sara quelcom tan singular. Interiorment seguia especulant sobre els avatars que hauria passat la flor fins arribar a la botiga, avançant entre centenars de persones que omplien les voreres de la via i les del Carrer Gran, on havia d’entrar a l’estació de Fontana.
Baixà fins a l’andana i s’assegué al banc de pedra mentre esperava el comboi. En aquest punt se n’adonà d’altres que també s’esperaven el tren i que portaven rams de moltes flors. Se’l miraven estranyats, sense comprendre com era possible que en portés una única.
A l’Amadeu no li importava el soroll inaudible dels qui pensava que eren persones tristes, que enlloc d’apreciar la bellesa del que portaven entre els seus braços, es fixaven en aquella miserable flor, en una actitud silenciosa d’estranyesa i desaprovació.
Ja era gairebé l’hora i el tren arribà a l’estació de Catalunya. S’obriren les portes i avançà cap a la sortida. El seu cor bategava amb força, tot pensant en el moment de trobar-se amb l’amiga. Només li retornava el ritme cardíac la flor, que li feia veure que, malgrat les circumstàncies especials, aquell havia de ser un moment natural i tranquil.
Just aleshores, a punt d’arribar al centre de la plaça, se n’adonà que la Sara també hi venia. Finalment es trobaren, i li digué:
- Tinc un clavell per a tu.
La Sara no va saber què contestar-li.