L’ascensor (Amanda)

Mai vaig pensar que aquell dissabte d’estiu de 2015, que semblava tan normal, acabaria amb el meu primer trajecte en ambulància. Tot va començar quan la meva família i jo estàvem anant cap a casa després d’haver sopat a un dels meus restaurants preferits a Barcelona i ens dirigíem a la parada de la Sagrera.

En aquell moment jo estava amb la meva germana, la meva mare, el meu pare i els meus avis paterns. Aquesta sortida no era gaire sovint, donat que els meus avis paterns no viuen prop de Barcelona, per aquesta mateixa raó estava molt contenta i havia gaudit molt d’aquell vespre. Vam arribar a la parada del metro de la Sagrera i, com sempre feia, li vaig demanar a la meva mare la meva targeta de transport i vaig passar per la porta d’accés. Quan tothom ja havia passat vam anar cap a l’ascensor i vam entrar.

Jo estava explicant una història que havia passat la setmana anterior i, com que jo soc una mica maldestre i estava parlant, no em vaig adonar que tenia la mà posada just al mig on es troben les portes de l’ascensor i en un tancar i obrir d’ulls les portes es van cloure aixafant tres dels meus dits de la mà dreta. La meva família va cridar per intentar avisar-me abans i poder treure la mà d’allà, però en el moment que vaig comprendre el que em deien ja era massa tard, l’ascensor m’havia agafat els dits.

Aleshores, vaig començar a plorar en notar el dolor que sentia, crec que va ser el meu pare, que estava a prop dels botons i va pressionar perquè s’obrissin les portes. Per a mi es van sentir com diverses hores, però en realitat va passar en menys d’un minut, les portes es van obrir i vaig mirar-me els dits, per sort només tenia una part una mica blava i no m’havia trencat res, però això no vol dir que no em feia mal, el contrari, sentia com si els meus dits tinguessin un pols propi i no era capaç de sentir la meitat dels dits que havia quedat aixafada.

Ràpidament, la meva mare em va agafar pel braç que no estava ferit i vam sortir de l’ascensor, hi vam trobar un treballador i li vam explicar el que havia passat, ell va avisar alguns companys i van venir a donar-me primers auxilis. Aquesta part no la recordo clarament, ja que era molt petita i estava plorant incontrolablement. Mentre em donaven primers auxilis vaig aixecar la vista i vaig observar a la meva família, tots estaven o plorant o amb els ulls brillants i plens d’emoció, els meus avis i la meva germana van decidir anar-se’n cap a casa i els meus pares es van quedar amb mi per acompanyar-me a l’ambulància i a l’hospital.

El meu pare va trucar a l’ambulància i poc després van arribar. Després del que van semblar hores vam arribar a l’hospital, no hi vam passar massa estona allà, em van curar immediatament i vaig poder tornar a casa a mitjanit. Aquell dia em va marcar molt i em vaig espantar moltíssim, però al final els treballadors de la parada del metro em van ajudar i va ser menys greu del que tots pensàvem.