Ai mamà!

A la mamà no li agradava que agafés el tren de Sarrià per anar amb la Clara a prendre una xocolata amb melindros a Mauri.
Ara que havia fet divuit anys, els meus pares vigilaven molt amb qui em relacionava, no volien que res espatllés el futur que tenien previst per a mi. Casar-me amb algun hereu de família bé, si podia ser amb cognom que inclogués algun guionet... aquest era el meu futur!
Vaig prometre a la mamà que, a les vuit en punt, estaria a casa. La Fina va posar mala cara quan em va allargar l'abric beix, que estrenava aquell dia. L’encarregada de Santa Eulàlia m'havia dit: “senyoreta Júlia, aquest abric li escau diví, li ressalta els cabells castany coure tan bonics que té!”
Mauri estava a vessar.
Les nostres mirades es van trobar i el cor em va fer un bot.
Per damunt del taulell, amb el braç estirat, m’oferia el platet ple de melindros. Em bullien les galtes. Ell va semblar divertit amb el meu astorament. “Vol que li porti a la taula, senyoreta?”
La Clara no parava de xerrar i jo amb prou feines la sentia; aquella mirada del color blau fosc de l’oceà quan ja no veus la platja…
El noi va venir a portar el compte, podia escoltar clarament el bum-bum a les temples. Em va donar un trosset de paper dissimuladament. Vaig llegir ràpidament: a les vuit als peus de Colom.
Li vaig dir a la Clara que no em trobava gaire bé, que marxava. Vaig volar fins al metro.
Aquella mirada, blau de capvespre, del color de l'oceà quan no veus la platja…