Autor/a
LELE
Categoria
Relat lliure
El destí també agafa el bus
Podríem dir que avui dia gairebé no fem res sense el mòbil. Des de comprar fins a veure vídeos, gravar-nos o comunicar-nos. Pràcticament el 99,9% de les coses amb aquesta eina tan petita i, alhora, tan absorbent.
Sempre opto per la practicitat i aprofito els recursos que ens ofereix si serveixen per assolir un objectiu ràpid. Ara bé, en qüestions d’amor no soc gaire d’aquestes coses. Digueu-me antiga, si voleu, però jo no en sé pas.
L'autobús sempre ha estat el meu transport per excel·lència. M’encanta caminar i sentir l’aire a la cara, però si he de ser pràctica i m’ajuda a arribar a la feina i tornar a casa, és ideal. Els moments d’espera i el trajecte tenen alguna cosa especial. No sé si us passa, però en aquells instants aparentment buits també hi ha vida. Només cal mirar amb atenció.
Com de costum, agafo el bus al capvespre per entrar al meu torn de nit. Tot és silenciós, com si la ciutat s’anés apagant a poc a poc. Els cossos es mouen per inèrcia, pensant només en el llit. En canvi, per a mi és quan el dia comença. Mentre la ciutat s’adorm, jo em desperto.
Al matí passa el contrari. A les vuit, quan plego, torno a agafar el bus. Però ara soc jo la inanimada: una flor pansida, més blanca que la llet. Només visualitzo el meu llit. Vosaltres feu soroll, parleu, teniu energia. Jo només intento mantenir els ulls oberts.
També hi ha qui encara està en “mode avió”, atrapats entre el somni i la realitat. Cossos que floten, mirades perdudes en un punt fix. Sembla fàcil llegir-los el pensament: farien qualsevol cosa per no anar a treballar.
I entre tota aquella gent mig adormida hi eres tu. Aspecte cansat, sí, però amb una aura difícil d’explicar. Enmig de la grisor del matí, transmeties una llum discreta que em feia impossible deixar de mirar-te. De vegades creuàvem les mirades. Potser només eren segons, però per a mi eren petites històries silencioses.
Aquells deu minuts de trajecte em donaven la vida. Tres segons de mirada podien dir més que mil paraules, com si escrivissis un llibre amb els ulls i jo n’intentés desxifrar cada línia a l’aire. Vas despertar alguna cosa dins meu que feia temps que dormia. I cap pantalla hauria pogut provocar aquella sensació.
Els mesos van passar i coincidíem sovint. Cada cop em resultaves més familiar. I com és de petit el món: una companya de feina va descobrir que treballaves a la mateixa empresa que el seu germà. Una setmana després vaig rebre un missatge teu. Sí, a través del mòbil —aquesta vegada ho vaig acceptar.
El cor em bategava amb força. Em vaig emocionar tant que vaig tardar unes hores a respondre’t, només per dissimular. En realitat no em podia creure que allò que havia imaginat durant mesos fos real.
Vam quedar dues setmanes després. Ens vam saludar i parlar amb una naturalitat sorprenent, com si el temps ja ens hagués presentat molt abans. D’aquella conversa tan senzilla va néixer una connexió immediata, com si dues vides que caminaven en paral·lel haguessin decidit, finalment, trobar-se.
El més graciós va ser tornar junts amb bus cap a casa. Aquell trajecte abans monòton havia pres un altre sentit. Anava amb tu de la mà, ens miràvem i somrèiem.
I encara avui, quan tornem a pujar al bus, ens sembla estrany pensar que tot va començar allà. Qui ho hauria dit: en aquest segle XXI tan digital, va ser un trajecte quotidià el que ens va portar a conèixer-nos.
Potser el destí, de vegades, també viatja en bus.
Sempre opto per la practicitat i aprofito els recursos que ens ofereix si serveixen per assolir un objectiu ràpid. Ara bé, en qüestions d’amor no soc gaire d’aquestes coses. Digueu-me antiga, si voleu, però jo no en sé pas.
L'autobús sempre ha estat el meu transport per excel·lència. M’encanta caminar i sentir l’aire a la cara, però si he de ser pràctica i m’ajuda a arribar a la feina i tornar a casa, és ideal. Els moments d’espera i el trajecte tenen alguna cosa especial. No sé si us passa, però en aquells instants aparentment buits també hi ha vida. Només cal mirar amb atenció.
Com de costum, agafo el bus al capvespre per entrar al meu torn de nit. Tot és silenciós, com si la ciutat s’anés apagant a poc a poc. Els cossos es mouen per inèrcia, pensant només en el llit. En canvi, per a mi és quan el dia comença. Mentre la ciutat s’adorm, jo em desperto.
Al matí passa el contrari. A les vuit, quan plego, torno a agafar el bus. Però ara soc jo la inanimada: una flor pansida, més blanca que la llet. Només visualitzo el meu llit. Vosaltres feu soroll, parleu, teniu energia. Jo només intento mantenir els ulls oberts.
També hi ha qui encara està en “mode avió”, atrapats entre el somni i la realitat. Cossos que floten, mirades perdudes en un punt fix. Sembla fàcil llegir-los el pensament: farien qualsevol cosa per no anar a treballar.
I entre tota aquella gent mig adormida hi eres tu. Aspecte cansat, sí, però amb una aura difícil d’explicar. Enmig de la grisor del matí, transmeties una llum discreta que em feia impossible deixar de mirar-te. De vegades creuàvem les mirades. Potser només eren segons, però per a mi eren petites històries silencioses.
Aquells deu minuts de trajecte em donaven la vida. Tres segons de mirada podien dir més que mil paraules, com si escrivissis un llibre amb els ulls i jo n’intentés desxifrar cada línia a l’aire. Vas despertar alguna cosa dins meu que feia temps que dormia. I cap pantalla hauria pogut provocar aquella sensació.
Els mesos van passar i coincidíem sovint. Cada cop em resultaves més familiar. I com és de petit el món: una companya de feina va descobrir que treballaves a la mateixa empresa que el seu germà. Una setmana després vaig rebre un missatge teu. Sí, a través del mòbil —aquesta vegada ho vaig acceptar.
El cor em bategava amb força. Em vaig emocionar tant que vaig tardar unes hores a respondre’t, només per dissimular. En realitat no em podia creure que allò que havia imaginat durant mesos fos real.
Vam quedar dues setmanes després. Ens vam saludar i parlar amb una naturalitat sorprenent, com si el temps ja ens hagués presentat molt abans. D’aquella conversa tan senzilla va néixer una connexió immediata, com si dues vides que caminaven en paral·lel haguessin decidit, finalment, trobar-se.
El més graciós va ser tornar junts amb bus cap a casa. Aquell trajecte abans monòton havia pres un altre sentit. Anava amb tu de la mà, ens miràvem i somrèiem.
I encara avui, quan tornem a pujar al bus, ens sembla estrany pensar que tot va començar allà. Qui ho hauria dit: en aquest segle XXI tan digital, va ser un trajecte quotidià el que ens va portar a conèixer-nos.
Potser el destí, de vegades, també viatja en bus.