La cadira

—No es preocupi, ja no necessitarà l’andana especial a l’estació de metro.
Així li va explicar el biomèdic SURF, acompanyat del resident SO3, a en Toni que estava sol davant la pantalla tridimensional des d’on el centre tecnològic Hospital Excels li enviava el missatge gravat.
L’any 2069, la intel·ligència artificial ja feia tot el diagnòstic i el pronòstic. I sabia quants estimuladors medul·lars es necessitaven, i quants implants sinàptics s’havien de coordinar. En Toni tornaria a caminar.
—Farem la intervenció robòtica des d’aquí i vostè no cal que es mogui de casa. El preoperatori arribarà amb un dron. Si té algun dubte pot fer una comunicació amb l’aplicació FUTURAM.
En Toni va recordar la seva àvia, una de les últimes influencers, que sempre li deia que no es refiés de les aplicacions del mòbil per resoldre problemes. Llegeix més llibres, li aconsellava mentre li feia un petó al front.
—L’anestèsia s’induirà a distància amb la IA ANESTÈSIC. És una qüestió de segons que faci l’efecte buscat.
—Ha dit que les instruccions arribarien amb un dron?
En Toni s’havia quedat paraplègic per l’impacte a la columna dorsal d’un d’aquells aparells. Aquell dia li portava un paquet que havia demanat per la internet 22.0. El dron va continuar repartint paquets. No va informar a la seu central d’aquell incident desgraciat.
Quan en Toni anava amb cadira de rodes, només podia viatjar en metro. Al tercer any de la victòria del Gran Extrem Redemptor, era l’únic transport públic adaptat per a la gent amb problemes de mobilitat. No podia pujar als trens bala que només tenien accessos molt separats i duraven cinc segons amb les portes obertes. Tots els altres sistemes de transport eren individuals, aeris i privats.
El metro era el racó per socialitzar de les classes que no es podien permetre tenir drons o motos espacials. I en Toni el gaudia encara que fos pagant-ne el preu per discapacitat.
Després de la cirurgia a distància de la medul·la espinal, en Toni va tornar a caminar en poc més de vuit setmanes. Però anava tot sol en un vehicle aeri. La moto era ampla i molt còmoda. Tenia una bona visibilitat per poder observar els altres conductors que anaven també sols i avorrits. Tot era més confortable, però ell tenia una gran sensació de buidor.
Llavors, un dia que passava per davant de la parada de metro més pròxima a casa seva es va aturar, i va veure somriures a les cares d’aquells que baixaven les escales cap a l’estació. Va ser en aquell instant que va decidir tornar a agafar la cadira.
Va poder parlar i llegir un llibre. I mirar, tenir una cita, somriure, acariciar i petonejar. Va tornar a ser feliç al metro mentre escoltava històries de tota aquella altra gent.

Va acabar d’escriure la darrera frase del relat, que volia enviar a un concurs de contes curts, on explicava la història d’un noi que es quedava paraplègic per un accident estúpid i l’operaven amb tecnologia futurista perquè pogués tornar a caminar.
El que no va explicar mai va ser que la seva dona feia temps que havia emigrat del seu costat perquè s’havia convertit en impotent, i perquè passava el dia al metro lligant amb tota dona, híbrid femení o qualsevol cosa que s’hi assemblés.