Autor/a
Teresa Burset
Categoria
Relat lliure
A LES 8:03 EN PUNT
Miro com plou a través dels vidres del balcó. Segueixo una gota que es resisteix a perdre la forma; acabarà com totes… relliscant vidre avall fins a desaparèixer en un regalim.
Avui no podrem sortir a aplaudir.
Recordo aquella tarda de dijous quan la mare ens va recollir, a la Joana i a mi, de l’escola, i ens va dir que ens quedaríem quinze dies a casa. Sense sortir. Pel corona.
Els primers dies van ser genials. Però, passada la novetat i després d’endreçar l’habitació, apilar jocs, llibres i roba en columnes per guardar, vendre o donar, fer ioga, magdalenes i videotrucades amb amics, avis i tiets… la casa ens va començar a caure a sobre.
Un vespre, mentre aplaudia els sanitaris, vaig veure passar un bus: el número 8. Em va fer gràcia. El 8 sempre ha estat el meu número preferit: rodó i tou, com un ninot de neu que es pot tombar per convertir-se en infinit. Em va semblar que tocava el clàxon en passar per davant de casa.
L’endemà hi tornava a ser. A les 8:03 en punt.
I també el dia següent.
Cada vespre, a les 8:03, l’autobús número 8 passava puntual i em saludava de mil maneres: amb el clàxon, amb la mà, amb una cançó, amb banderes o dibuixos; fins i tot amb una projecció de "Cinema Paradiso" al meu balcó. Va ser contemplant la cara de l’Alfredo a la paret que me’n vaig adonar: no li havia vist mai el rostre al conductor —o conductora—. Sempre quedava amagat darrere la salutació.
Un diumenge de maig vam poder sortir al carrer. El confinament més estricte s’havia acabat.
Jo tenia clar com ho volia celebrar.
L’endemà, a les 8:03, vaig baixar al carrer amb un cartell. Em tremolaven les mans mentre esperava per donar-li les gràcies.
L’autobús número 8 es va aturar al semàfor de davant de casa.
Es va obrir la finestra.
Algú va treure el cap.
Era el meu tiet, el germà petit de la mare.
Una gota em va relliscar galta avall.
Avui no podrem sortir a aplaudir.
Recordo aquella tarda de dijous quan la mare ens va recollir, a la Joana i a mi, de l’escola, i ens va dir que ens quedaríem quinze dies a casa. Sense sortir. Pel corona.
Els primers dies van ser genials. Però, passada la novetat i després d’endreçar l’habitació, apilar jocs, llibres i roba en columnes per guardar, vendre o donar, fer ioga, magdalenes i videotrucades amb amics, avis i tiets… la casa ens va començar a caure a sobre.
Un vespre, mentre aplaudia els sanitaris, vaig veure passar un bus: el número 8. Em va fer gràcia. El 8 sempre ha estat el meu número preferit: rodó i tou, com un ninot de neu que es pot tombar per convertir-se en infinit. Em va semblar que tocava el clàxon en passar per davant de casa.
L’endemà hi tornava a ser. A les 8:03 en punt.
I també el dia següent.
Cada vespre, a les 8:03, l’autobús número 8 passava puntual i em saludava de mil maneres: amb el clàxon, amb la mà, amb una cançó, amb banderes o dibuixos; fins i tot amb una projecció de "Cinema Paradiso" al meu balcó. Va ser contemplant la cara de l’Alfredo a la paret que me’n vaig adonar: no li havia vist mai el rostre al conductor —o conductora—. Sempre quedava amagat darrere la salutació.
Un diumenge de maig vam poder sortir al carrer. El confinament més estricte s’havia acabat.
Jo tenia clar com ho volia celebrar.
L’endemà, a les 8:03, vaig baixar al carrer amb un cartell. Em tremolaven les mans mentre esperava per donar-li les gràcies.
L’autobús número 8 es va aturar al semàfor de davant de casa.
Es va obrir la finestra.
Algú va treure el cap.
Era el meu tiet, el germà petit de la mare.
Una gota em va relliscar galta avall.