La línia fronterissa

El Daniel va sortir tard de la feina. Era divendres a les 00:00 i, per fi, l’endemà tenia vacances. Passejava per la nocturna ciutat de Barcelona, plena de llums que il·luminaven la foscor, dirigint-se cap al metro que el portaria a casa. Va endinsar-se a l’estació i es va asseure en aquells bancs freds dels quals sempre es queixava, però aquella nit era diferent: l’estació estava buida, amb una sensació de soledat que mai havia experimentat. Normalment, a aquella hora hi havia gent, però aquell divendres no. Va pujar al primer vagó que va passar, vigilant l’espai entre el vagó i l’andana, i va descobrir que tampoc hi havia ningú dins; els vagons eren buits, com si fos un carrer qualsevol de la ciutat, amb les pantalles apagades i la veu inexistent. Les portes es van tancar i el metro es va endinsar en la foscor.

“Pròxima estació: Món Fronterís, plaça principal”. El Daniel es va tensar. Allò no era casa seva. El tren es va aturar en una estació idèntica a Plaça Catalunya. Va sortir i va pujar les escales, però a fora Barcelona era buida, com si només hi fos ell. Va tornar corrents i va trobar un altre metro amb les portes obertes. A dins hi havia quatre persones: un noi espantat, un home que semblava experimentat, una dona amb una pistola i un home malferit. La veu va parlar: “Pròxim joc: màscares de gas. Tres màscares i cinc vagons: tres amb gas mortal i dos segurs. Bona sort”. El Daniel va intentar obrir les portes, però l’home el va aturar:

—Ni ho intentis. Juga i intenta sobreviure.

Un comptador es va activar i el pànic va créixer; dos es van posar la màscara sense pensar, però no hi havia gas, i el Daniel va riure alleujat mentre els altres ploraven. Les rondes van continuar fins que, a la penúltima, aquells dos van morir descomponent-se pel gas. Només en quedaven tres: una màscara i dos vagons.

—Ho he calculat, el gas és aquí —va dir la dona.

—No, serà al següent —va dir l’home.

El temps corria i, quan quedaven deu segons, el Daniel i la dona es van posar la màscara. El gas va omplir el vagó i l’home va caure. El joc havia acabat.

El Daniel, tremolant, es va asseure quan les portes es van obrir com les d’un castell. La dona li va dir que feia deu dies que estava en aquell món desolat, ple de jocs macabres. Van passar la nit sense saber què els esperava i, l’endemà, el Daniel va sortir a l’exterior, però de sobte els ulls se li van posar en blanc i va caure a terra. Sirenes. Va obrir els ulls i era al mateix metro on havia pujat aquella nit, ara, però, era ple de gent.

—Has estat un minut desmaiat. Estàs bé?

Li va dir un home alt. No ho entenia: havia passat un dia lluitant per sobreviure. Es va girar i va veure la dona, a qui deien que havia estat deu minuts inconscient. Potser aquell món era un límit, potser aquell món, era la frontera entre la vida i la mort, i potser i només potser, encara hi havia gent allà dins… jugant per despertar i sobreviure.