Camí a la feina

La xafogor de la ciutat m’escanya com una serp de foc. M’he vestit de carrer per anar a la feina. No hi ha codi de vestimenta, pots anar com vulguis. Acostumo a vestir amb una samarreta de tirants i una camisa de màniga curta amb motius florals.
Camino una estona fins a la parada. Una ràfega de vent fred m’acarona la cara. Aquest petit oasi dins de la sauna comtal em dona la força que necessito per afrontar el dia.
El bon humor es dissol quan deixo de veure el sol perquè entro al metro. A l’estiu és impossible no suar. La intensa calor de l’exterior es transforma en un forn infernal a l’andana i finalment, en un fred polar quan s’obre la porta del tren.
Agafo la línia vermella des de Santa Coloma de Gramenet. És el començament de la línia i els vagons encara són buits. El metro avança una parada. Els meus ulls comencen a veure sabates gastades trepitjant el terra ple de pols. Cadascuna porta una carmanyola amb el dinar i una cara trista, de no voler anar a treballar.
Jo estic en la mateixa tessitura, no tinc ganes d’anar a la feina. Odio els metros plens i el maleït horari m’obliga a agafar-lo en hora punta. La meva posició és molt exigent i molt poques jornades soc capaç d’arribar a complir els objectius. L’única part bona és que acostumo a treballar sol, d’aquesta manera els errors són meus i de ningú més. Justament avui comença una època de molta feina i he d’estar preparat.
Acabem de parar a Sant Andreu. El fred que m’encerclava el cos comença a desaparèixer a mesura que el vagó es va omplint. Soc assegut al costat de la porta. Una noieta jove llegeix un totxo com si res. És l’única persona que no està amb el mòbil. La resta amaguen les seves cares, cansades de la infinita rutina, darreres les pantalles. Abduïts pels seus estímuls de preferència no s’adonen que els observo amb atenció per matar el temps.
La mateixa noia lectora duu la motxilla entre les cames amb la cremallera mig oberta. Penso a dir-li alguna cosa, però tampoc la vull molestar. M’aixeco i comprovo que realment la seva bossa és oberta. És igual, no la vull molestar. Em quedo a prop seu, seria estrany tornar a seure ara. De sobte, un jove amb accent estranger em pregunta si parlo anglès. Va vestit amb una camisa semblant a la meva. Faig que no amb el cap.
Un home madur recolzat a la paret em dona l’esquena mentre duu la cartera a la butxaca de darrere, amb una confiança absurda. La cartera treu el cap i saluda a tot el vagó. El pobre home, centrat en el seu xat, no s’adona que la butxaca escup el seu contingut. De cop i volta l’home apuja la mirada i em mira als ulls. La torna a baixar com si res.
A poc a poc m’acosto a la feina. De cop i volta veig un altre home que em mira fixament. Som els únics que aixequem el cap. Li regalo una mirada de complicitat.
El metro va molt ple. M’enduc una empenta fortuïta i tinc la mala sort de xocar amb l’home recolzat a la paret. L’home em mira amb cara estranya, com si ho hagués fet expressament. Li demano perdó en català. Els seus ulls es relaxen.
—No et preocupis, noi.
Per fi, Plaça Catalunya. Les portes del metro s’obren i una allau de personatges de tots colors entren i surten. Jo, però, em quedo al metro. Comença l’hora punta.