Aixopluc

—S’ha acabat! N’estic fart! Faci el favor de baixar!
L’autobús es va parar en sec.
—Tinc tant dret com tothom d’anar amb autobús, mestre.
S’obrí la porta.
—Ja li he dit que no es pot beure alcohol a l’autobús! Maleït sense sostre. Ho estàs deixant tot fet una merda.
—A Berlín es pot beure pel carrer. Ignorant!
L’home va baixar de l’autobús amb l’ampolla de vi a la mà. Les seves passes eren erràtiques i lentes. Amb cada pas, el terra de l’autobús s’empassava un glop de vi. La porta era oberta i el diluvi de fora regava els seients. Els passatgers, incòmodes, volien que l’espectacle acabés. L’home, fingint una coixesa terrible, va sortir del vehicle. El sospir d’alleujament del conductor va ressonar dins l’autobús.
L’home va quedar xop en el temps que la porta es va tancar darrere seu.
—On arribarem com a societat? Autobusos amb càmeres i una autoritat sense escrúpols que reprimeix amb força i arbitrarietat. M’han fet fora pel vi que duia a la mà dreta? Jo crec que realment m’han fet fora per la llibreta de la mà esquerra, tenen por que escrigui poemes, no ho poden suportar.
Les persones, amuntegades com pingüins sota la parada d’autobús, s’aixoplugaven de la pluja. Observaven amb incredulitat un estrany individu que acabava de baixar de l’autobús. No duia paraigües i l’aigua estava calant a la roba gastada i bruta que portava. Arrencava fulls d’una llibreta de color rosa mentre recitava un monòleg al cel. Va caure cap enrere de forma teatral.
Un jove va sortir del refugi de la parada i el va ajudar a aixecar-se:
—Es troba bé senyor?
L’home es va incorporar.
—No gaire. Però això em curarà.
L’home agafà l’ampolla de vi de la vorera i n’hi oferí al seu salvador.
—Beu company. Tant de bo hagués començat a la teva edat. Jo abans era oficinista, però Déu em parlà un dia, amagat dins una llauna d’Estrella Damm: ”Tu ets un poeta Ricard, no perdis més el temps“.
—He de marxar, dispensi. — El jove tornà a l’aixopluc.
Ricard, el poeta, s’arrossegà com un drap mullat i fastigós fins a la boca del metro d’Urgell. Una congregació de personatges sense paraigües li donà la benvinguda.
—Sou aquí! Vinga va, seguiu-me ara pujaré al metro i llegiré algunes poesies.
Ningú va seguir el poeta. S’esmunyí com un insecte coix per sota del torniquet. L’andana era decorada amb galledes i serradures que treballaven de valent per engolir l’aigua de les goteres.
—N’estic fart d’aquesta ciutat. Maleït alcalde. Falten serveis i decideix instal·lar fonts d’aigua al sostre de l’andana. El pitjor de tot és que segur que és aigua potable, la xarxa d’aigua regenerada és una merda.
L’home agafà una galleda i begué una mica de l’aigua de la pluja. —És potable, és clar.
El metro arribà. Era absolutament ple. Ningú va baixar del vagó, però això no va fer enrere en Ricard. Pujà al metro com si res. Amb una sèrie d’empentes estratègiques lliscà fins embotir-se entre dues persones innocents. Atrapat a la llauna de sardines digué:
—Bona tarda, Barcelona. Soc el poeta del metro i us vull fer obrir els ulls amb els meus versos crus i sincers.
La gent comprimida en una capsa de sabates i perduda en els seus propis pensaments no va fer cas en Ricard, però el poeta del metro començà el recital:
Llepo el terra,
la llengua em crema.
¿Per què em trepitges la llengua?
No tinc pantalons, els he perdut.
Ningú va aplaudir. Una llàgrima s’intuïa al seu ull dret. L’ampolla de vi havia quedat abandonada tota sola a l’andana d’Urgell, esperant el següent poeta.