Ella

El cel és gris, a punt de plorar. No agafo el paraigua, no tinc res a perdre. Camino una illa fins a la parada d’Urgell amb una sensació estranya, com si la gent del metro esperés que fes alguna cosa.
Baixo a Plaça de Sants. El cel s’aguanta les llàgrimes. Mentre espero l’Alberto, fumo una cigarreta i miro el centre cívic del carrer de Sants. Tants cops l’havia acompanyat allà... Giro el cap a l’esquerra i observo el banc on, assegut, la vaig esperar el primer cop. Per això mai trepitjo Sants.
Aspiro l’últim alè del Marlboro i nego amb el cap. Per fi, l’Alberto surt per la boca del metro. Entrem a la botiga parlant de la feina. Per treure’m un pes de sobre, li dic:
—Sants em porta mals records. Ja saps a qui em recorda.
—Hòstia... saps que l’acabo de veure?
De cop sento com m’apunyalen per darrere i no puc mantenir-me dret. Dissimulo com puc, com si m’hagués ajupit per mirar un llibre dels prestatges de baix. No soc capaç de concentrar-me; les lletres dels lloms creen espirals que se m’empassen com si res. Jo no soc allà.
De sobte, l’Alberto em desperta del malson:
—Mira aquest llibre, quina casualitat!
Llegeixo la portada: Marina, de Carlos Ruiz Zafón. Sense dir res, el sorprenc amb la mirada d’un cadàver que s’acaba de despertar enmig d’una autòpsia. L’Alberto entén que la broma no ha tingut gràcia i em deixa espai.
Li dic que no em trobo bé, que aniré a casa. Abans d’arribar un altre cop al metro, ja no puc aguantar-ho més. Amb la cara desfigurada, començo a plorar i el cel m’acompanya. Miro cap amunt i em pregunto per qui són les llàgrimes dels núvols.
Dret al vagó, amb els ulls plorosos, intento mantenir-me dret. Sense poder evitar-ho, miro les cares dels passatgers. És a Barcelona i no m’ho ha dit. La gent del metro s’aparta de mi.
El metro para a Rocafort. Entra una noia de cabells carabassa, vestida de negre, amb una bossa en forma de cor.
Començo a tremolar.
M’ha donat l’esquena tota l’estona. Li he de veure la cara.
Fent passes lentes i erràtiques, m’hi acosto dissimuladament. Com que plou, el vagó és ple i avanço entre empentes i estrebades. M’acosto més: duu uns auriculars Marshall, com ella. Sento molta por. Si és ella, no ho podré suportar. No vull que em vegi així. Em torno a allunyar i vigilo, des de l’altra punta del vagó, el cap taronja que tant vaig estimar.
Es toca els cabells. Em fixo en les seves botes militars, gastades i negres. El meu cap va a mil per hora. Què hauria de fer? La meva parada: Urgell. Intento moure’m, baixar del tren, però no puc. Les cames no em responen. Estic hipnotitzat pels cabells de foc que tenia gravats a la retina.
Estic suant. El metro és ple a vessar, però no tinc ningú a la vora. Semblo un boig.
La noia baixa.
No li veig la cara.
S’acosta cap a mi caminant per l’andana. Si miro per la finestra, la podré veure.
Però miro cap a una altra banda.
Caic assegut a terra i començo a plorar. Mai baixaré del metro. Només somio veure els seus ulls marrons un últim cop.
Quan baixi del metro, l’hauré perdut.