16 anys (Inès

20:32. És clar que havia d’arribar tard. Si la meva relació amb l'Olívia ja estava passant per un mal moment, només calia que l’únic dia que havia volgut parlar amb mi arribés tard.
“la B4, agafa la B4, no una altra” repetia la meva ment. Amb els nervis que tenia era fàcil equivocar-me. Vaig mirar cap a dalt, un noi amb una jaqueta granada, cabells foscos i uns auriculars amb pegatines a les orelles estava arribant i s’havia assegut al seient de la parada. No puc dir que fos massa atractiu,però tenia una escurna que em feia sentir que el podria passar mirant hores i hores. Vaig tornar a mirar el rellotge per apartar la vista, 20:48.

El silenci havia omplert aquella parada, que, sota la lluna, semblava solitària amb només dos joves observant la jove nit, i, per un moment, quasi se m’oblidava la conversa que estava a punt de tenir amb la meva parella. El bus estava arribant, em vaig fixar si de veritat era la B4, i com que si era, vaig preparar la targeta. El noi del meu costat es va aixecar també, i jo vaig suprimir un somriure. No podia ser, jo tenia nòvia i ell era un noi que mai no hi havia vist.

Encara que la parada fos casi buida, el bus estava replet, i només quedaven dos seients, un en front de l’altre. Ens vam aseure, i ell es va posar a jugar a un joc, un tal Persona 5. Una trucada va arribar al meu telèfon, de l’Olívia. No vaig tenir el valor de contestar, peró sí vaig començar a tremolar. Sembla que ell ho va notar, perqué em va mirar en aquell precís moment.

-Semblas nerviosa.- va indicar.
- Tinc una conversa difícil quan em baixi del bus. Tu sembles cansat.
- He tingut una altra baralla amb ma mare, no tenim una molt bona relació, diem…

Més silenci. Però no era un silenci incòmode, era un silenci de paraules en l’aire sense ser dites encara. Després d’unes dos parades, vaig ser jo la que va parlar.

-Com et dius?

- Lucas. Tú?

- Valeria.
- sembles de la meva edat. Quants anys tens?
- En tinc 16, i tu?
- 18…

Dos anys. No era massa, però era. Després d’uns minuts de més silenci, i aquest sí que incòmode, va arribar la meva parada. El camí fins a casa de l’Olívia va ser ple d’estrés, nervis i, sobretot, incertesa.

En arribar, ens vam tancar a la seva habitació. La mateixa que m’havia fartat de veure els últims dos anys, que m’havia vist riure, plorar i estimar a mort. El seu baix elèctric estava allà, on sempre hi havia estat. Els seus pòsters, que havien anat canviant amb els seus gustos, el llit al que hi haviem fet deures, ens havíem estimat o només estat allà mirant a un punt neutre. L’Olívia estava asseguda al llit, les seves cames creuades com sempre estaven.

-Per què has volgut parlar amb mi avui, oh?
- He de parlar amb tu.
- Vols trencar amb mi.
- No. No és això.
- I doncs?
- mare meva… t’enfadaràs.
- Vull saber-ho.- I esclar que m’estava enfadant.
- Estic prenyada.
- Com?
- Tinc un bebé d’aproximadament cinc setmanes dins meu!
- Ja sé què significa estar embarassada! Però com que som dues dones!
- Ho sé.
- No fotis, Olívia.
- Jo t’estimo…
- No em diguis més mentides. Millor no em diguis res, ara penso.
Vaig sortir d’allà amb la meva ex-nòvia cridant-me a l’esquena.
No vaig tornar.
No volia tornar.
Vaig agafar la B4 de tornada, clarament en Lucas no hi era. Però, vaig començar a agafar la B4 per anar a casa, encara que em deixava una mica lluny.