Adeu, Estimada

Estimada,

No ompliré de tòpics aquesta carta, però creu-me quan et dic que molts d'ells em ressonen endins. Com explicar-te, sense sonar carrinclona, que "no ets tu, sinó que soc jo"?

Són més de deu anys conjugant la primera persona del plural: nosaltres marxem, nosaltres venim, nosaltres som… I és que hem viscut tantes coses plegades! Comiats i benvingudes, balls i cançons, llargues converses i algun que altre plor.

Dir el teu nom és transportar-me a èpoques en què no hi havia futurs impossibles. El present juganer es convertia, a vegades en sorramolls i, d'altres, en camins plens de llambordes grogues. Em sento Dorothy. Pobre de mi! Obligada avui a marxar, a deixar Oz, sense haver trobat encara un cor per al meu espantaocells o la valentia per al meu lleó.

Recordes aquell dia a l'andana de Plaça Espanya? Jo mirava els fulletons del Saló de l'Ensenyament i gràcies a tu, vaig imaginar-me amb escaire i cartabó, corrent amb bata blanca o, fins i tot, descobrint allò que canviaria el món. Quina facilitat la teva per mostrar-me nous horitzons!
Em vas agafar de la mà i vam fer nostra la ciutat. Baixar a Marina per anar al nostre primer concert. Pujar nerviosa les escales d'Universitat per fer l'últim examen. Celebrar l'arribada de l'estiu a la Barceloneta. Vèncer la gimcana de maletes a l'Estació de Sants.

Però estimada: les dues sabem que no sempre va ser tot de color rosa. També vas veure'm enfonsada, trista i decebuda amb la recerca d'un habitatge. Farta de trobar, una vegada i una altra, pisos amb cèdules qüestionables i preus impossibles. O quan vaig començar amb les entrevistes laborals. Quin despropòsit, oi? Sovint demanaven molta experiència a canvi de poc sou i moltes hores. I, malgrat això, allà estaves tu. Recolzant-me. Fent-me sentir que al teu costat era lliure per marxar. Que la ciutat que sentia tan poc meva, de sobte, gràcies a tu, em pertanyia una miqueta més.

I el dia que vaig creure que t'havia perdut? Plovia a bots i barrals, i jo no et trobava per més que et busqués cridant el teu nom. Fins que, com si d'un miracle es tractés, vas aparèixer i el meu món va tornar a girar. Llavors me'n vaig adonar. Eres una part fonamental de la meva vida.

I ara imagina't… Quin vertigen, oi? Qui seré quan no hi siguis? Qui seré quan marxis? La ferida cou i m'espanta, però el calendari és cruel i m'indica que el dia ja ha arribat. Avui faig 30 anys. Ni un dia més, ni un dia menys. Bufaré les espelmes. Em vestiré d'adulta. I la legislació em recordarà que ja no podré tornar a utilitzar-te.

Adeu, T-Jove, he estat molt feliç al teu costat.