Alice (Paula)

Alice, una universitària de 21 anys, que viu a barcelona i estudia la carrera de moda a la universitat de Barcelona. Ella és una noia molt organitzada, perfeccionista i responsable, a qui li agrada portar una rutina diària feta i odia no portar-ho tot sota el seu control. Vivia sola en un petit apartament proper a la universitat. Tot estava ordenat i net, cada objecte al seu lloc. Els seus companys la consideraven algú disciplinada, fins i tot una cosa estricta amb si mateixa. Tot i això, Alice simplement gaudia d'aquesta sensació d'ordre que li permetia concentrar-se en els seus objectius acadèmics i personals. Aquell dimarts al matí Ali es va aixecar com sempre a les 6:30, esmorzo el seu cafè amb llet i les seves torrades de mantega i melmelada, es va rentar i va vestir i se'n va anar directa a agafar el metro per anar a la uni, just quan entrava a la parada de metro de Glories el metro arribava, ella va anar amb tots els metros. avui no arribo i es va quedar sola esperant al proper, aquest dia no hi havia ningú esperant el metro, Ali era l'única, però just quan li quedava un minut perquè arribés el metro va aparèixer un home vestit tot de negre amb un aspecte d'allò menys agradable anomenat Steve, Steve tenia vint-i-quatre anys i una vida molt més inestable. No havia tingut una infantesa fàcil, i des de jove havia après que la vida no sempre oferia segones oportunitats. En acabar l'ESO, el pare li havia dit que, si no volia estudiar, s'havia de posar a treballar. Steve va acceptar sense discutir i va començar com a obrer, igual que el seu pare. Amb el temps, es va acostumar a l'esforç físic, al cansament i als horaris canviants. Vivia en un petit pis senzill, just per seguir endavant.
Les seves vides es van creuar per primera vegada al metro. Steve va començar a veure-la cada matí, sempre a la mateixa hora, sempre amb aquesta tranquil·litat i perfecció. Durant uns quants dies, es va limitar a observar-la des de la distància. Alguna cosa li cridava l'atenció, potser la seva serenitat o la manera com semblava tenir la seva vida completament sota control. Després de diversos dies coincidint, Steve va decidir acostar-se. Un matí, quan tots dos estaven esperant el metro, va reunir el valor suficient per parlar-hi. Va intentar iniciar una conversa breu i, encara que Alice va ser educada, va mantenir certa distància. Steve, animat per no haver rebut una negativa immediata, va decidir demanar-li el seu número de telèfon per conèixer-se millor. Alice es va sorprendre per la petició i es va negar de manera clara i rotunda. No li agradava compartir la seva informació personal amb desconeguts, ia més no sentia cap confiança cap a ell. La seva resposta va ser ferma, encara que respectuosa. Després d'això, es va allunyar i va continuar amb la seva rutina habitual. Steve es va quedar pensatiu. Aquella negativa no el va molestar, però tampoc no va aconseguir apartar Alice de la seva ment. Durant els dies següents, va continuar coincidint amb ella al metro. No va tornar a acostar-se, però va continuar observant-la des de la distància. Cada cop que la veia, sentia una barreja de curiositat i interès que no sabia explicar. Un matí, l'Alice va baixar del metro i va agafar el carrer secundari que utilitzava sempre per arribar a la universitat. Steve la va veure marxar i, sense pensar-ho gaire, va decidir seguir-la. El carrer estava totalment buit. Steve caminava a certa distància, nerviós, mentre la seva ment s'omplia de pensaments contradictoris.