Allò que passa al centre

L’últim quadre era el més gran de tots i presidia la sala principal de l’exposició. La Joana mirava amb atenció aquell fons blanc: dues línies de pintura gruixuda venien en direccions oposades i convergien en un únic punt al centre, un punt diminut i caòtic que semblava condensar tot allò que fa viu el món. Després del punt, les dues trajectòries es tornaven a distanciar fent un traç més bell i fràgil, transformades per aquella trobada.
En aquells temps jo solia agafar molt el bicing. Aleshores vivia enfadada, sentia que el món era cruel amb mi i jo ho era amb ell. Va ser un vespre de juny, mentre baixava amb quantitats incipients d’alcohol en sang pel passeig de Sant Joan, quan vaig col·lisionar violentament amb un altre ciclista que venia per l’Avinguda de la Diagonal.
Vaig alçar-me amb les mans ensangonades cridant a aquell ximplet que què s’havia cregut. Resulta que es tractava d’un estranger —quina sorpresa!— a qui el xoc li havia provocat un raig de sang pel llavi i esquinços als pantalons. Per terra, restes del que havia estat la seva càmera uns instants abans. Se’m va acostar amb una calma inhabitual i, uns instants després, jo ja sabia que era un berlinès amb un carisma excepcional que es deia Lukas, que estava de visita a la ciutat i, el més important, que Joana li semblava el nom més bonic del món.
Es veu que era la seva última nit a la ciutat i que era “artista de transports”. Al principi vaig creure que era un grafitista amb aires de grandesa que m’estava prenent el pèl. Però no. Aparentment vivia del trànsit humà de les metròpolis, de les col·leccions de ciutadans que flueixen pertot, com cèl·lules circulants dins de venes subterrànies. Havia recorregut moltes altres ciutats d’Europa i d’Àsia, però el magnetisme de Barcelona sempre el feia retornar.
Li vaig preguntar què és el que més li agradava de la seva feina, què veia d’especial en observar aquells sistemes industrials que, per a mi —arquitecta de professió—, em semblaven menys interessants que els edificis.
—No ho entens, és precisament això el que vertebra una ciutat per dins —em va respondre—. Tot allò extraordinari —com el que està passant ara mateix aquí— prové d’una confluència perfecta de bocins de vida mundana. D’on creus que sorgeixen les connexions, sinó d’allò que connecta?
Vaig decidir acompanyar-lo unes hores més abans que se n’anés a l’aeroport. Només pujar al primer bus nit ja vaig augurar que aquella seria una nit per a la posteritat.
No cal que digui res de tot allò que no s’hagi dit abans i millor. Senzillament, aquell dia vaig aprendre què volia dir tocar sostre, i des de llavors el món se’m feia més dolç.
Vaig visitar Berlín un febrer d’anys més tard. Encara no sé si va ser casualitat que entrés precisament en aquella galeria, en la seva galeria. Vaig saber que ell n’era l’autor tot just veure’n el seu nom al costat d’una fotografia d’una estació. Segons després, el seu reflex apareixia al vidre. Abans de girar-me, ja sabia que era ell.
Va dur-me fins l’últim quadre. Vam seure al costat d’una dona d’ulleres vermelles —autodiagnosticada com a entesa d’art abstracte— que, segons deia, no comprenia aquella obra: interessant, sí, però desencaixava amb tot el conjunt. Li va preguntar a en Lukas què era allò, què significava aquell gargot.
—Veuràs, no es tracta de què, sinó de qui —va matissar.
De ben segur que ella es va quedar ben desconcertada, però va ser llavors quan jo ho vaig entendre tot.
—Ara ja ho veig —vaig dir—. Aquest quadre som nosaltres.