Amor sota terra

Era una tarda anormalment calorosa per ser inicis de primavera, el sol brillava sobre la ciutat de Barcelona deixant enrere les pluges que havien succeït durant tots els mesos d’hivern. En Jaume acabava de sortir de la seva feina just al costat de la platja de Bogatell i es preparava per tornar a casa per una ruta que, gracies a tots els anys que l’havia repetida, ja es coneixia molt bé; primer havia d’agafar la línia groga i al arribar a Passeig de Gracia s’havia d’enfrontar al temut passadís que unia la línia groga amb la verda per poder així arribar a casa.
Havia sigut un dia molt dur a la feina, just feia una setmana que el seu company havia renunciat i fins que no li trobessin substitut ell s’encarregava de fer la feina de dues persones. En certa manera era una sort que no hi hagués ningú que l’estès esperant a casa ja que així podia quedar-se treballant fins tard sense ningú que li retragués; però això estava a punt de canviar.
Mentre estava fent el transbord de los dos línies de metro i deixava volar la seva imaginació planificant les seves pròximes vacances va ensopegar amb una noia amb la mala sort que el telèfon mòbil que ella tenia a les mans va caure a terra. Ell, mort de vergonya per la situació, es va agenollar per recollir-lo i, disculpant-se, li va tornar i va continuar el seu camí el més ràpid possible.
Estava allà, dret a l'andana esperant el metro mentre intentava recuperar la serenitat quan de sobte va sentir una veu que venia de darrere seu.
— Ei! Però si ets el boig d'abans!
En Jaume va saltar de l’espant, havia reconegut la veu i tenia por que la noia d’abans li recriminés que li havia espatllat el mòbil. Sorprès, va veure com lluny de semblar enfadada la noia li estava fent un somriure d’orella a orella.
— Ostres... perdona de nou, em sap greu. De debò. Estava pensant en les meves coses i no t'he vist. El mòbil... encara funciona? —va aconseguir dir en Jaume enmig dels nervis mentre mirava el terra.
— I tant! És més dur que els Nokia de fa 20 anys! A més, li he comprat una carcassa que fa que sigui molt difícil fer-li res" —va riure ella. Li va ensenyar la pantalla i només hi havia una petita esgarrinxada que no havia passat del vidre protector—. Per cert, em dic Laia — va seguir dient
— Jo sóc en Jaume. Encara em moro de vergonya, si vols podem anar a qualsevol botiga a comprar un altre vidre protector.
— No, no. No et preocupis, això no es res; el mòbil sobreviurà. On vas ara, Jaume?
— Cap a casa, a Sants, avui ha sigut un dia molt dur. I tu
— Jo també! Ja es casualitat.—va dir ella mentre el metro ja començava a entrar a l’estació —. Escolta... Com que m'has tirat el mòbil a terra i has mig trencat el meu vidre protector, el mínim que pots fer és apuntar-hi el teu número. Així, si demà el telèfon explota, sabré a qui reclamar.
En Jaume va començar a riure i li agafar el mòbil, amb molta cura evitant que tornés a caure, per escriure el seu número de telèfon.
— D'acord, em sembla just. Però només si m'escrius un missatge per dir-me que el mòbil segueix operatiu i no ha explotat.
Al arribar a l’estació on els dos havien de baixar es van acomiadar amb dos petons i ambdós van seguir la seva respectiva ruta cap a casa. si li haguessin dit el que passaria després de sortir de la feina no s’ho hauria cregut.
Va ser en arribar a casa quan es va donar compte que aquella era la primera i última vegada que veuria aquella noia. No només li havia robat el cor, també li havia robat la cartera.