Amor sota terra (Irune)

Era un matí tranquil. Tot semblava perfecte. M’havia llevat d’hora, per a esmorzar vaig prendre alguna cosa ràpida i vaig sortir de casa amb prou temps per no arribar tard a la feina. Però, en arribar al metro, vaig sentir com tot es torçava de cop: no tenia la targeta. L’havia perdut.
Vaig notar un nus a l’estómac. Vaig respirar fondo, intentant no posar-me nerviosa, i vaig sortir gairebé corrents a comprar-ne una de nova. No em podia permetre arribar tard el meu primer dia.
Quan vaig arribar a l’estació de Fondo, hi havia moltíssima gent. Em vaig obrir pas entre la multitud fins a les màquines, mirant el rellotge cada pocs segons.
Arribaré tard…
Molt bé Shannon, donaràs una mala impressió…
Deu minuts després, per fi tenia la targeta. Vaig baixar a l’andana i em vaig quedar esperant el metro, intentant calmar-me.
Va ser llavors quan, gairebé sense voler, vaig aixecar la vista cap a les escales. Un noi acabava d’aparèixer. Era alt, amb els cabells castanys una mica despentinats, però d’una manera… bonica. Portava pantalons negres i una dessuadora grisa. No sé per què, però em vaig quedar mirant-lo uns segons més del normal.
El metro va arribar i el vaig perdre entre la gent.
Vaig pensar que no el tornaria a veure.
Em vaig asseure dins del vagó i vaig treure un llibre per distreure’m. Necessitava deixar de pensar en com de tard anava… i en com d’estrany havia estat aquell moment.
Llavors, algú es va asseure al meu costat.
No vaig aixecar la vista al principi, però alguna cosa em va fer girar.
Era ell.
Vaig intentar fer veure que no passava res. Vaig baixar la mirada al llibre i vaig continuar llegint, tot i que en realitat no entenia ni una sola paraula. Només era conscient de la seva presència al costat.
El temps va passar més de pressa del que esperava.
Quan el metro va arribar a passeig de Gràcia, em vaig aixecar de pressa. Ja estava preparada per sortir quan vaig sentir una veu al meu costat.
—Perdona.
Em vaig girar.
—Sí?
El noi em mirava amb un lleuger somriure.
—Crec que això és teu.
Va aixecar la mà. Era la meva antiga targeta del metro.
Em vaig quedar en blanc uns segons.
—On l’has trobada?
—A l’entrada —em va dir—. T’he vist sortir corrents… i he pensat que probablement la necessitaries.
No vaig poder evitar riure, entre alleujada i avergonyida.
—Gràcies… de veritat.
—Soc en Liam.
—Shannon.
Les portes es van obrir i vam sortir. L’estació estava plena de gent, com sempre: passos ràpids, converses barrejades, l’eco dels trens. El metro de Barcelona no s’aturava mai… però, per alguna raó, jo sentia que tot anava més a poc a poc.
—Treballes per aquí? —em va preguntar mentre caminàvem.
—Sí… avui és el meu primer dia.
—Aleshores és important —va dir, mirant-me de reüll—. Tranquil·la, no arribaràs tard.
Vaig somriure, tot i que no sabia gaire bé per què confiava en ell.
—I tu?
Va dubtar un segon.
—Jo també començo alguna cosa nova avui.
Vam pujar les escales i vam sortir al carrer. La llum del matí em va fer Entreserra els ulls. Barcelona seguia el seu ritme de sempre: cotxes, gent, soroll… però jo ja no estava tan nerviosa.
—Gràcies per la targeta —li vaig dir— I per… bé, aparèixer en el moment just.
En Liam va somriure.
—A vegades perdre alguna cosa no és tan dolent.
—Ah, no?
—No —va respondre—. A vegades és l’única manera de trobar una cosa millor.
No vaig saber què dir. Només el vaig mirar. I llavors ho vaig entendre.
No havia estat només un matí caòtic. Ni una targeta perduda. Ni una trobada a l’atzar. Alguna cosa havia començat.