Autor/a
Alex2508
Categoria
Relat lliure
Aventura al metro
El diluvi que estava caient a la ciutat de Barcelona va provocar que en Marc, un estudiant de disseny que sempre anava amb el cap als núvols, esperés el metro de la línia L1 a l’estació de Plaça Catalunya. Ell odiava el bullici que hi havia al metro i per això sempre que podia anava amb bus però la climatologia va fer que es resignes a baixar a sota terra. Anava amb la motxilla penjada d’una sola nansa. Dins hi portava el portàtil amb el projecte final de carrera i la seva llibreta de dibuix, la seva vida sencera en format digital i paper.
Tal i com s’imaginava el comboi va entrar a l’estació ple de gent, la multitud el va empènyer cap a l’interior del vagó. Enmig de les empentes per trobar un lloc on no anés tant estret en Marc va sentir una lleugera estrebada, però no hi va donar importància fins que les portes es van tancar i el metro va arrencar. Al agafar el telèfon mòbil per avisar a la seva família que ja estava anant cap a casa es va notar molt més àgil del que hauria hagut de ser: la motxilla havia volat.
Després d’uns primers segons d’angoixa, en Marc no es va quedar de braços plegats. Va baixar a la següent estació i, amb el cor accelerat, va recordar que portava els auriculars sense fils dins de la motxilla i que des del mòbil, si tot anava bé, els podria detectar. Va obrir l’aplicació de rastreig i amb alegria va observar que el punt blau parpellejava a l'estació de Liceu.
— "Sé on son", va pensar, mentre baixava a la següent estació i anava cap al vagó en direcció contrària.
Mentre recorria el túnel fosc per canviar d’andana, en Marc va analitzar la situació. El lladre no havia sortit del metro i deuria estar buscant un lloc discret per revisar el que hi havia dins de la motxilla mentre esperava fer un altre transbordament per evitar que ningú el pogués seguir més. En arribar a l’altra andana, el rastrejador indicava que el senyal es seguia movia endavant per la L3.
Un cop dins del metro va analitzar fredament la situació, en Marc sabia que no podia enfrontar-se a ningú directament sense estar segur que la seva motxilla estava allà. A més, podria ser perillós, no sabia fins on podria arribar el lladre per aconseguir la seva motxilla.
Amb aquest pensament al cap, va tornar a mirar la ubicació dels seus auriculars i va veure que el punt blau estava quiet a l’estació de Paral·lel, segurament el lladre estaria esperant per canviar de línia així que va accelerar el pas, només li portava tres estacions de avantatja.
Al arribar, va veure un grup de 3 nois que no paraven de mirar a una banda i altra i un d’ells portava la jaqueta ficada sobre un embalum sobre la seva esquena. Era el moment del tot o res i en Marc se la va jugar; amb el mòbil, va activar el so dels auriculars que estaven dins la motxilla i un xiulet agut va començar a sonar des de sota la jaqueta del noi de la punta.
Els lladres van fer un bot de l’espant i van començar a córrer escales amunt. Al veure que s’escapaven, en Marc va començar a cridar sense parar fins que va veure que un vigilant de seguretat s'acostava pel fons del passadís.
El lladre que portava la motxilla, en veure’l, la va llançar el mes lluny que va poder i va seguir corrents fins a esfumar-se entre la gent del carrer. En Marc va volar cap a la seva motxilla i, amb les mans tremoloses, va comprovar que tot el que hi havia dins estava en perfecte estat. Havia tingut sort, no li havien aconseguit robar res.
Tal i com s’imaginava el comboi va entrar a l’estació ple de gent, la multitud el va empènyer cap a l’interior del vagó. Enmig de les empentes per trobar un lloc on no anés tant estret en Marc va sentir una lleugera estrebada, però no hi va donar importància fins que les portes es van tancar i el metro va arrencar. Al agafar el telèfon mòbil per avisar a la seva família que ja estava anant cap a casa es va notar molt més àgil del que hauria hagut de ser: la motxilla havia volat.
Després d’uns primers segons d’angoixa, en Marc no es va quedar de braços plegats. Va baixar a la següent estació i, amb el cor accelerat, va recordar que portava els auriculars sense fils dins de la motxilla i que des del mòbil, si tot anava bé, els podria detectar. Va obrir l’aplicació de rastreig i amb alegria va observar que el punt blau parpellejava a l'estació de Liceu.
— "Sé on son", va pensar, mentre baixava a la següent estació i anava cap al vagó en direcció contrària.
Mentre recorria el túnel fosc per canviar d’andana, en Marc va analitzar la situació. El lladre no havia sortit del metro i deuria estar buscant un lloc discret per revisar el que hi havia dins de la motxilla mentre esperava fer un altre transbordament per evitar que ningú el pogués seguir més. En arribar a l’altra andana, el rastrejador indicava que el senyal es seguia movia endavant per la L3.
Un cop dins del metro va analitzar fredament la situació, en Marc sabia que no podia enfrontar-se a ningú directament sense estar segur que la seva motxilla estava allà. A més, podria ser perillós, no sabia fins on podria arribar el lladre per aconseguir la seva motxilla.
Amb aquest pensament al cap, va tornar a mirar la ubicació dels seus auriculars i va veure que el punt blau estava quiet a l’estació de Paral·lel, segurament el lladre estaria esperant per canviar de línia així que va accelerar el pas, només li portava tres estacions de avantatja.
Al arribar, va veure un grup de 3 nois que no paraven de mirar a una banda i altra i un d’ells portava la jaqueta ficada sobre un embalum sobre la seva esquena. Era el moment del tot o res i en Marc se la va jugar; amb el mòbil, va activar el so dels auriculars que estaven dins la motxilla i un xiulet agut va començar a sonar des de sota la jaqueta del noi de la punta.
Els lladres van fer un bot de l’espant i van començar a córrer escales amunt. Al veure que s’escapaven, en Marc va començar a cridar sense parar fins que va veure que un vigilant de seguretat s'acostava pel fons del passadís.
El lladre que portava la motxilla, en veure’l, la va llançar el mes lluny que va poder i va seguir corrents fins a esfumar-se entre la gent del carrer. En Marc va volar cap a la seva motxilla i, amb les mans tremoloses, va comprovar que tot el que hi havia dins estava en perfecte estat. Havia tingut sort, no li havien aconseguit robar res.