Cal Mar

"A què esperes per imaginar i escriure la teva? teemebé"
La megafonia de l'estació d'Urquinaona m'està parlant a mi, sí a mi. D'alguna manera sap que he tornat a fugir de casa, perquè allà els pensaments, les obligacions i algunes qüestions més, pesen com una llosa. M'en vaig cap al mar. Tan a prop de casa. A enfonsar la selva de idees negatives que porto al cap. A que el vent que bufa avui, gens propi de la primavera, se m'emporti l'olímpica anada d'olla que fa dies que m'aplasta l'ànima. A que l'aigua esborri aquest sentiment que m'oprimeix.
I arribo. La platja. La sorra. La gent que juga, riu, parla, escriu. Un músic que canta al passeig vestit d'Elvis Presley. Un escultor que ha fet un drac amb la sorra. Venedors ambulants. Converses i petons. Soroll i vida. La música de les onades que avui amb el vent de mestral fa ballar a un munt de surfejadors. El perfum salat que m'envolta. La humitat a la cara. Els rajos daurats del sol de la tarda. El vol rasant de les gavines.
M'han marxat la cara de pomes agres i les idees grises. Porto un somriure idiota i espontani als llavis, i han tornat els colors al meu pensament. De remolí passo a llacuna.
Ja m'ha passat tot. Ha tornat la pau.
M'enrecordo de la història del fil vermell que uneix ànimes bessones.
El meu fil és una línia groga. És la que m'uneix al mar.