Camp del no-res

Ti ti tiriri! Pròxima estació… Camp de l’Arpa.
Aixeco el cap del mòbil per comprovar que, efectivament, a les pantalles del metro hi posa ‘Camp de l’Arpa’. Cal ser curós, no com la Sandra, que de tant mirar les xarxes socials de vídeos curts es va haver de baixar a Mercat Nou quan només anava fins a Rocafort. Però ara tot està correcte, excepte per a l’amo del gat gris del vídeo que encara s’estrimeja a la pantalla del meu novíssim telèfon. Baixo de nou la mirada.

Ti ti tiriri! Pròxima estació… no-res. Correspondència amb… infinit.
Definitivament he de deixar de mirar vídeos de gats. Què coi acabo de sentir? Era La Sagrera, oi? Correspondència amb línia 1, línia 9 nord i tota la resta. Guardo el telèfon a la butxaca. Miro la pantalla d’anuncis. Interferències. Línies grises i negres. Com quan de petit el pare no podia sintonitzar la tele aquella antiga de tub que teníem al menjador per a què poguessim juguar amb la Super Nintendo.

El cartell lluminós de les estacions s’ha quedat clavat en Camp de l’Arpa. Ves que això ja acostuma a passar. Em trec els auriculars per a tracar de millorar la meva concentració. Això ja fa més por. No se sent el traqueteig dels vagons ni es veu la llum tènue d’algun sector del túnel: tot és ben fosc.

Ti ti tiriri! Pròxima estació… no res. Correspondència amb infinit.
Ara ja no és ni mig normal. Miro al meu voltant. Una nena amb la samarreta del Barça s’abraça a la mare. Deuen venir de veure el partit del femení que han jugat al Camp Nou. Tot el viatge amb el mòbil i ni he mirat el resultat...

“Ep, que et perds, centra’t que això és gros”, penso. Un home gran amb boina i bastó, assegut, conversa comnfós amb un estudiant jove que duu una samarreta de Palestina. Sembla que ells han sentit el mateix que jo. La parella del meu costat mira pels vidres de la porta i diu que tampoc es veu res.

-“ Sembla que estem aturats.” Dic jo.
-“Al mig del no-res”, contesta algú des de la fila de seients reservats. Efectivament. No hi ha res més que nosaltres i el tren en el qual viatgem.

Una nena petita amb trenes i un gorro groc inspirat en una coneguda mascota de videojocs mira per la finestra i crida -“mira iaia! Un planeta!”.

Un cor de veus incrèdules ho confirma. Allò que veu la nena a travès de la finestra d’emergència és un planeta. De tonalitats taronges, grogues i liles, barrejades com en un cafè amb llet a mig remoure. I rodejat per una sèrie d’anells concèntrics de color blanc. Espectacular. Mai havia vist rest tan espaterrant.

Parlem entre nosaltres i els dubtes van sorgint: per què? On som? On anem? Quant aire ens queda? Podrem tornar mai a casa?

- “I si la Terra ha desaparegut i nosaltres ens hem salvat i anem a viure allà?”, pregunta la nena de les trenes. Renoi, això és massa per a mi. Per sort semblem tots més resignats que no pas bojos. De moment.

Ti ti tiriri! Pròxima estació… Congrés.
La remor de veus és eixordidora. Què ens està passant? Tot d’una, el vagó passa a estar a les fosques. Després, una llum blanca ens cega a tots. Quan obro els ulls, tot sembla il·luminat per una llum verda. I a poc a poc, tornen els sons del tren i el traqueteig de les rodes a les vies.

El tren s’atura. Baixem a Congrés. Tots. No entenem res. Ben bé, el metro et pot portar arreu.