Autor/a
NOOR
Categoria
Relat lliure
CANVI DE LÍNIA
Jo ho considerava com la meva història d’èxit.
Havia aconseguit convertir el temps perdut de desplaçament a la feina en el meu millor moment del dia. A l’inici va ser dur acomplir el propòsit de no abandonar-me durant el trajecte a les xarxes socials, però després el canvi va anar més enllà. Es tractava de superar el meu desencís vital, forjat a base de fracassos personals, per començar a afrontar la vida amb més optimisme. Quan vaig descobrir que cada dia guanyava més d’una hora per a mi mateixa, vaig començar a ser feliç. De cop tenia temps per fer l’auto teràpia que tant necessitava: explorar racons de creativitat, tancar ferides i omplir buits descobrint el que realment m’agradava. I així, l’autobús de la línia 7 que cada matí agafava a primera hora a la parada de Selva de Mar va esdevenir el meu íntim confident.
Per això, quan a Glòries la vaig veure pujar des del fons del bus articulat, vaig suspendre una lliçó de física creient que el meu llibre de butxaca podria ocultar tota la meva presència. També vaig provar de fer-me invisible en aquell seient amb el disseny de l’Eixample a la tapisseria. Spoiler: no va funcionar.
- Quina il·lusió trobar-te! Feia molt de temps que no ens veiem, des de... no recordo, potser des del dia que vam coincidir a...
- Si si, hola, jo crec que va ser llavors l’últim cop.
- Mira que bé, hi ha lliure el seient del teu costat, com aquell dia! És teva aquesta carpeta?
- Si clar, ja la trec. Seu aquí si vols
- I què, com va anar al final? Ho vas aconseguir?
Vaig sospirar mirant per la finestra veient passar la Monumental pel meu costat. Ja s’havia fet de dia i la ciutat despertava de la mandra nocturna. Els botiguers escombraven davant dels seus aparadors, els treballadors corrien per arribar puntuals a la feina, els pares i avis arrossegaven els nens a l’escola.
Feia anys que seguia el mateix recorregut i durant molt de temps em vaig sentir una mera espectadora de la ciutat. Fantasiejava amb passar a ser la protagonista de la meva vida, de l’única manera que creia llavors que em podia fer feliç. Havia provat de perseguir els meus somnis de moltes maneres. T’has de donar temps, has d’estar més tranquil·la, quan deixis de pensar-hi ja veuràs que t’hi quedaràs.
- Ho sento, no sé què em deies, és que aquesta hora vaig molt adormida.
- Res, t’explicava que jo ho vaig intentar 4 vegades. Vaig canviar de metge, si vols te’n passo el contacte, em va encantar. Res a veure amb l’anterior, tot molt més professional, mètodes diferents, un tracte excepcional. Em va proposar un tractament de....
No m’interessava tota aquella corrua de termes mèdics. Feia mesos que havia desterrat del meu vocabulari i de la meva vida el llistat d’hormones, les injeccions, i els consells suposadament benintencionats de qui no tenia ni idea de tot el que estava passant. Finalment havia girat full, m’havia costat molts plors, però ho havia acceptat, i ara començava a fer les paus amb els tractes que m’oferia la vida.
- ...i llavors la infermera em va dir que si, m’ho va confirmar!
- ...
- Baixo aquí, ha estat genial veure’t. Quedem un dia i te’l presento.
A la següent parada vaig baixar jo també, tot i que no era la meva encara. Però avui no penso seguir sent fidel al meu bus, al que ha traït el meu moment de pau. Faré transbord al 34 o a qualsevol altre que passi per la Diagonal per seguir camí, i ja veurem si demà no ho tornaré a repetir.
Havia aconseguit convertir el temps perdut de desplaçament a la feina en el meu millor moment del dia. A l’inici va ser dur acomplir el propòsit de no abandonar-me durant el trajecte a les xarxes socials, però després el canvi va anar més enllà. Es tractava de superar el meu desencís vital, forjat a base de fracassos personals, per començar a afrontar la vida amb més optimisme. Quan vaig descobrir que cada dia guanyava més d’una hora per a mi mateixa, vaig començar a ser feliç. De cop tenia temps per fer l’auto teràpia que tant necessitava: explorar racons de creativitat, tancar ferides i omplir buits descobrint el que realment m’agradava. I així, l’autobús de la línia 7 que cada matí agafava a primera hora a la parada de Selva de Mar va esdevenir el meu íntim confident.
Per això, quan a Glòries la vaig veure pujar des del fons del bus articulat, vaig suspendre una lliçó de física creient que el meu llibre de butxaca podria ocultar tota la meva presència. També vaig provar de fer-me invisible en aquell seient amb el disseny de l’Eixample a la tapisseria. Spoiler: no va funcionar.
- Quina il·lusió trobar-te! Feia molt de temps que no ens veiem, des de... no recordo, potser des del dia que vam coincidir a...
- Si si, hola, jo crec que va ser llavors l’últim cop.
- Mira que bé, hi ha lliure el seient del teu costat, com aquell dia! És teva aquesta carpeta?
- Si clar, ja la trec. Seu aquí si vols
- I què, com va anar al final? Ho vas aconseguir?
Vaig sospirar mirant per la finestra veient passar la Monumental pel meu costat. Ja s’havia fet de dia i la ciutat despertava de la mandra nocturna. Els botiguers escombraven davant dels seus aparadors, els treballadors corrien per arribar puntuals a la feina, els pares i avis arrossegaven els nens a l’escola.
Feia anys que seguia el mateix recorregut i durant molt de temps em vaig sentir una mera espectadora de la ciutat. Fantasiejava amb passar a ser la protagonista de la meva vida, de l’única manera que creia llavors que em podia fer feliç. Havia provat de perseguir els meus somnis de moltes maneres. T’has de donar temps, has d’estar més tranquil·la, quan deixis de pensar-hi ja veuràs que t’hi quedaràs.
- Ho sento, no sé què em deies, és que aquesta hora vaig molt adormida.
- Res, t’explicava que jo ho vaig intentar 4 vegades. Vaig canviar de metge, si vols te’n passo el contacte, em va encantar. Res a veure amb l’anterior, tot molt més professional, mètodes diferents, un tracte excepcional. Em va proposar un tractament de....
No m’interessava tota aquella corrua de termes mèdics. Feia mesos que havia desterrat del meu vocabulari i de la meva vida el llistat d’hormones, les injeccions, i els consells suposadament benintencionats de qui no tenia ni idea de tot el que estava passant. Finalment havia girat full, m’havia costat molts plors, però ho havia acceptat, i ara començava a fer les paus amb els tractes que m’oferia la vida.
- ...i llavors la infermera em va dir que si, m’ho va confirmar!
- ...
- Baixo aquí, ha estat genial veure’t. Quedem un dia i te’l presento.
A la següent parada vaig baixar jo també, tot i que no era la meva encara. Però avui no penso seguir sent fidel al meu bus, al que ha traït el meu moment de pau. Faré transbord al 34 o a qualsevol altre que passi per la Diagonal per seguir camí, i ja veurem si demà no ho tornaré a repetir.