Autor/a
Melibeia
Categoria
Relat lliure
Carmeta
Els ulls a la Carmeta, petitons i d’un blau clar apagat i opac, buscaven una sortida. Feia ben poc que havia arribat a la residència, però ja s’havia encarregat de deixar ben clar a les infermeres que no els ho posaria fàcil. Quan en veia l’oportunitat, com qui no volia la cosa, sortia per una porta mal tancada i, amb tota naturalitat, marxava cap a la boca del metro més propera. “Ja sonen les sirenes” xiuxiuejava per si mateixa, “Tanca la porta i baixa, cap a Catalunya!” anava dient. “Pobreta, tornar a Barcelona l’havia trastocat” deien les cuidadores.
La Carme va néixer a Barcelona, l’any 1933, i va passar a ser la Carmeta des que la seva mare la va estrènyer entre els seus braços per primera vegada. La seva vida i estabilitat familiar es va veure truncada, com moltes altres, per la guerra. Quan els seus pares van tenir-ne l’oportunitat van fugir, l’any 1937, cap al sud de França, on van emprendre una nova vida. Passaren els anys i la Carmeta, per molt adulta que fos, seguia portant el seu diminutiu amb orgull. Va casar-se i tingué una filla, la Maria, que, empesa per la melanconia familiar i les ganes d’estudiar història, es traslladà a Barcelona als anys 80. “Són els nostres orígens, mama” argumentava ella. La Carmeta, però, no en volia saber res d’orígens, i es quedà a viure al poble que sentia com a seu; Err. Amb el pas dels anys va enviudar però va seguir vivint una vida plàcida envoltada de muntanyes, flors i un aire gèlid que, com deia ella, la despertava per dins cada matí.
Però la vida no sempre és com hom vol, i als seus 92 anys a la Carmeta se la van endur cap a Barcelona. “Aquí estaràs millor, mama” deia la Maria, tot i sabent que no era així. Totes dues sabien que el que volia dir era “aquí no ens donaràs ensurts, mama”. I així, per segona vegada a la vida i en una edat delicada, la Carmeta va ser arrencada de la seva vida, de la seva Pau.
“Ja l’he trobat” va dir la Maria al telèfon. “Sí, on sempre, pobreta. Ja m’ha trucat un agent de l’estacio; l’últim dia ja vaig optar per deixar-los el meu telèfon. Aquí dient el mateix de sempre, crec que se sent protegida, segura… No sé com ens ho farem… Les infermeres no poden estar agafant el metro cada dos per tres per venir-la a buscar. Tampoc sé si se n’han adonat, aquesta vegada, a mi no m’ha trucat ningú.” La Maria anava parlant per telèfon amb la mà sobre l’espatlla de la Carmeta, tot acaronant-la. Ella s’anava gronxant sobre sí mateixa repetint “Carmeta meva, aquí no ens passarà res, tot anirà bé. Tranquil•la filla meva, tranquil•la…” asseguda sobre un dels bancs de l’estació de Plaça Catalunya, arraulida.
“Mama, ja podem sortir. Ja no hi ha avions, han marxat. Podem sortir, de veritat”. I, una mà dins l’altra, les dues es dirigiren al carrer.
La Carme va néixer a Barcelona, l’any 1933, i va passar a ser la Carmeta des que la seva mare la va estrènyer entre els seus braços per primera vegada. La seva vida i estabilitat familiar es va veure truncada, com moltes altres, per la guerra. Quan els seus pares van tenir-ne l’oportunitat van fugir, l’any 1937, cap al sud de França, on van emprendre una nova vida. Passaren els anys i la Carmeta, per molt adulta que fos, seguia portant el seu diminutiu amb orgull. Va casar-se i tingué una filla, la Maria, que, empesa per la melanconia familiar i les ganes d’estudiar història, es traslladà a Barcelona als anys 80. “Són els nostres orígens, mama” argumentava ella. La Carmeta, però, no en volia saber res d’orígens, i es quedà a viure al poble que sentia com a seu; Err. Amb el pas dels anys va enviudar però va seguir vivint una vida plàcida envoltada de muntanyes, flors i un aire gèlid que, com deia ella, la despertava per dins cada matí.
Però la vida no sempre és com hom vol, i als seus 92 anys a la Carmeta se la van endur cap a Barcelona. “Aquí estaràs millor, mama” deia la Maria, tot i sabent que no era així. Totes dues sabien que el que volia dir era “aquí no ens donaràs ensurts, mama”. I així, per segona vegada a la vida i en una edat delicada, la Carmeta va ser arrencada de la seva vida, de la seva Pau.
“Ja l’he trobat” va dir la Maria al telèfon. “Sí, on sempre, pobreta. Ja m’ha trucat un agent de l’estacio; l’últim dia ja vaig optar per deixar-los el meu telèfon. Aquí dient el mateix de sempre, crec que se sent protegida, segura… No sé com ens ho farem… Les infermeres no poden estar agafant el metro cada dos per tres per venir-la a buscar. Tampoc sé si se n’han adonat, aquesta vegada, a mi no m’ha trucat ningú.” La Maria anava parlant per telèfon amb la mà sobre l’espatlla de la Carmeta, tot acaronant-la. Ella s’anava gronxant sobre sí mateixa repetint “Carmeta meva, aquí no ens passarà res, tot anirà bé. Tranquil•la filla meva, tranquil•la…” asseguda sobre un dels bancs de l’estació de Plaça Catalunya, arraulida.
“Mama, ja podem sortir. Ja no hi ha avions, han marxat. Podem sortir, de veritat”. I, una mà dins l’altra, les dues es dirigiren al carrer.