Autor/a
Keyoffields
Categoria
Relat lliure
Cinc minuts
Eren ja les 15:33, i feia tard. La Paula era d’aquelles persones que fan un metro tard. D’aquelles que no fan esperar més de cinc minuts, però mai no arriben a l’hora. Al cap i a la fi, la seva conducta era un reflex de la seva vida. O de la manera que tenia d’enfrontar-la. Corrent a tot arreu, intentant arribar a allò que s’espera d’ella. Però sentint que mai és suficient, que tothom ho ha fet abans. Perfeccionisme en majúscules.
Aquell 31 de març no era diferent, la Paula acabava de sortir de casa i corria fins la boca de metro de Plaça de Sants. Regalimant amb els primers raigs de primavera; després d’un hivern llarg, fred i més plujós de l’habitual, la Paula pensava en que li agradaria viure una altra vida, amb un altre ritme. Sentia que havia nascut tard també, que pertanyia als anys 30. Quan tot encara estava per fer i, una noia amb les seves qualitats podia destacar gairebé sense esforçar-s’hi.
Perduda en aquests pensaments casi es passa de parada. Al baixar, va veure l’andana molt diferent: els bancs de fusta, el cartell amb el nom de Diagonal-Paseo de Gracia retro i els acabats modernistes. Devien haver redecorat l’espai per celebrar el centenari del metro.
Tot i la bellesa de la construcció, l’ambient era tens i l’aire asfixiava. Una onada de gent va baixar corrent per les escales de pedra. Feien tard? Desconcertada, la Paula va escoltar unes sirenes que alertaven d’un bombardeig i, va ser aleshores quan va comprendre que allò no era un decorat i, que es trobava als anys 30, en plena guerra civil.
Durant les hores que va estar refugiada, mirant el rostre d’aquells avantpassats, va comprendre lo equivocada que havia estat: el temps era relatiu i limitat. Podia passar-se hores sota terra sense sentir que el perdia, perquè en fons l’estava guanyant. Que aquella gent vivia sense pressa perquè no tenia on anar i, ara ella tampoc.
Quan la freqüència dels projectils va amainar, l’alerta es va aixecar i el metro va reprendre la seva funció. La Paula va pujar a la línia verda direcció Lesseps, on havia quedat amb la seva amiga. Tot i que al no haver nascut probablement no l’estaria esperant.
Al baixar, va veure un jove amb els cabells tenyits de blau clavat davant d’una pantalla, que va aixecar la vista massa tard, quan el metro ja era en marxa. Però per sort sempre en passa un altre.
Efectivament, al sortir al carrer no l’esperava ningú. Però al mirar el seu rellotge, va veure que marcava les 15:55, per primera vegada havia arribat abans d’hora.
No obstant, la Paula no era la Paula. En realitat era jo, la Gala, el 31 de març a les 18:29 acabant un relat curt, després d’haver vist la publicitat al transbord de Diagonal. Fent tard com sempre. Però mai més de cinc minuts.
Aquell 31 de març no era diferent, la Paula acabava de sortir de casa i corria fins la boca de metro de Plaça de Sants. Regalimant amb els primers raigs de primavera; després d’un hivern llarg, fred i més plujós de l’habitual, la Paula pensava en que li agradaria viure una altra vida, amb un altre ritme. Sentia que havia nascut tard també, que pertanyia als anys 30. Quan tot encara estava per fer i, una noia amb les seves qualitats podia destacar gairebé sense esforçar-s’hi.
Perduda en aquests pensaments casi es passa de parada. Al baixar, va veure l’andana molt diferent: els bancs de fusta, el cartell amb el nom de Diagonal-Paseo de Gracia retro i els acabats modernistes. Devien haver redecorat l’espai per celebrar el centenari del metro.
Tot i la bellesa de la construcció, l’ambient era tens i l’aire asfixiava. Una onada de gent va baixar corrent per les escales de pedra. Feien tard? Desconcertada, la Paula va escoltar unes sirenes que alertaven d’un bombardeig i, va ser aleshores quan va comprendre que allò no era un decorat i, que es trobava als anys 30, en plena guerra civil.
Durant les hores que va estar refugiada, mirant el rostre d’aquells avantpassats, va comprendre lo equivocada que havia estat: el temps era relatiu i limitat. Podia passar-se hores sota terra sense sentir que el perdia, perquè en fons l’estava guanyant. Que aquella gent vivia sense pressa perquè no tenia on anar i, ara ella tampoc.
Quan la freqüència dels projectils va amainar, l’alerta es va aixecar i el metro va reprendre la seva funció. La Paula va pujar a la línia verda direcció Lesseps, on havia quedat amb la seva amiga. Tot i que al no haver nascut probablement no l’estaria esperant.
Al baixar, va veure un jove amb els cabells tenyits de blau clavat davant d’una pantalla, que va aixecar la vista massa tard, quan el metro ja era en marxa. Però per sort sempre en passa un altre.
Efectivament, al sortir al carrer no l’esperava ningú. Però al mirar el seu rellotge, va veure que marcava les 15:55, per primera vegada havia arribat abans d’hora.
No obstant, la Paula no era la Paula. En realitat era jo, la Gala, el 31 de març a les 18:29 acabant un relat curt, després d’haver vist la publicitat al transbord de Diagonal. Fent tard com sempre. Però mai més de cinc minuts.