Autor/a
Primavera
Categoria
Relat escolar
Subcategoria
De 13 a 17 anys
Centre escolar
Institut Ventura Gassol
Clara (Mishaal)
Eren les 9 de la nit, un dia plujós. La Clara, profundament adormida, es va despertar de cop. Va ser un altre d’aquells llargs episodis nocturns pels quals està passant. El passat la persegueix de totes les maneres possibles; s’ha convertit en un dels seus pitjors enemics. Mai hauria pensat que aquest enemic no seria un humà, sinó un conjunt de records.Va ofegar un crit i es va aixecar immediatament. Va anar ràpidament a la cuina a buscar aigua, perquè el somni encara li rondava pel cap i tenia una necessitat intensa de beure alguna cosa; potser això la calmaria, ni que fos una mica.
Després d’uns minuts intentant tranquil·litzar-se, va decidir sortir a prendre l’aire fresc, potser així aconseguiria allunyar tot el que li passava pel cap constantment. Un cop al carrer, no sabia realment què fer, on anar o a qui trucar; l’únic que tenía clar era que necessitava una mica de pau mental. A la cantonada hi havia una estació de metro, així que, sense donar-hi gaire voltes, hi va entrar pensant que pujaria a qualsevol tren i baixaria a una parada qualsevol, guiada pel que sentís en aquell moment. Mentre esperava el metro, va veure un home gran assegut a un racó de l’estació amb un cartró a la mà que deia: “CEG, ACCEPTARIA QUALSEVOL TIPUS D’AJUDA”. En aquell moment no duia res a sobre, però es va sentir malament. Així que es va apropar i es va asseure al seu costat per preguntar-li què li havia passat.
L’home li va explicar com havia arribat fins a aquella situació i una mica del seu passat. Tot i que la vida de la Clara i la de l’home eren molt diferents, d’alguna manera se sentien connectades: un lluitava al carrer, mentre l’altra lluitava dins seu. L’home va notar que la Clara estava tensa durant tota la conversa, així que li va preguntar què li passava. Finalment, ella va acabar explicant-li tot allò del seu passat que encara avui la traumatitza. El vell, ple d’empatia, li va dir que tothom té algun tipus de trauma, gran o petit, i que, tot i que no és fàcil, hem d’aprendre a conviure-hi. Que no importa com de fort sigui ni com de malament et facis sentir: la vida continua, no s’atura per ningú, i l’única opció és seguir endavant.
La Clara ho va sentir de veritat. Potser el seu trauma seguia allà perquè hi pensava massa. Va pensar en l’home cec: si ell no hagués sortit al carrer a buscar-se la vida malgrat la seva situació i tot el que havia viscut, com hauria tirat endavant? S’havia adaptat. La Clara va arribar a casa cap a les 3 de la matinada, amb molts pensaments al cap. Finalment, va decidir començar a deixar anar aquell trauma, perquè es va adonar que l’estava frenant en molts aspectes de la seva vida. Sabía que no sería fàcil ni immediat, però també que no desapareixeria sol.
Des d’aquell dia, com que se sentia bé parlant amb aquell home, tornava de tant en tant a l’estació de metro, només per compartir converses profundes amb ell.
Després d’uns minuts intentant tranquil·litzar-se, va decidir sortir a prendre l’aire fresc, potser així aconseguiria allunyar tot el que li passava pel cap constantment. Un cop al carrer, no sabia realment què fer, on anar o a qui trucar; l’únic que tenía clar era que necessitava una mica de pau mental. A la cantonada hi havia una estació de metro, així que, sense donar-hi gaire voltes, hi va entrar pensant que pujaria a qualsevol tren i baixaria a una parada qualsevol, guiada pel que sentís en aquell moment. Mentre esperava el metro, va veure un home gran assegut a un racó de l’estació amb un cartró a la mà que deia: “CEG, ACCEPTARIA QUALSEVOL TIPUS D’AJUDA”. En aquell moment no duia res a sobre, però es va sentir malament. Així que es va apropar i es va asseure al seu costat per preguntar-li què li havia passat.
L’home li va explicar com havia arribat fins a aquella situació i una mica del seu passat. Tot i que la vida de la Clara i la de l’home eren molt diferents, d’alguna manera se sentien connectades: un lluitava al carrer, mentre l’altra lluitava dins seu. L’home va notar que la Clara estava tensa durant tota la conversa, així que li va preguntar què li passava. Finalment, ella va acabar explicant-li tot allò del seu passat que encara avui la traumatitza. El vell, ple d’empatia, li va dir que tothom té algun tipus de trauma, gran o petit, i que, tot i que no és fàcil, hem d’aprendre a conviure-hi. Que no importa com de fort sigui ni com de malament et facis sentir: la vida continua, no s’atura per ningú, i l’única opció és seguir endavant.
La Clara ho va sentir de veritat. Potser el seu trauma seguia allà perquè hi pensava massa. Va pensar en l’home cec: si ell no hagués sortit al carrer a buscar-se la vida malgrat la seva situació i tot el que havia viscut, com hauria tirat endavant? S’havia adaptat. La Clara va arribar a casa cap a les 3 de la matinada, amb molts pensaments al cap. Finalment, va decidir començar a deixar anar aquell trauma, perquè es va adonar que l’estava frenant en molts aspectes de la seva vida. Sabía que no sería fàcil ni immediat, però també que no desapareixeria sol.
Des d’aquell dia, com que se sentia bé parlant amb aquell home, tornava de tant en tant a l’estació de metro, només per compartir converses profundes amb ell.