COM VAIG PUJAR A L’AUTOBÚS

L’autobús s’atura. La gent que està darrere meu em mira, impacient. El conductor em mira, esperant que hi pugi. Però no penso fer-ho. No després d’allò. El simple fet de pensar-hi em fa odiar-me. Odiar aquell cotxe. Aquell lloc. Aquella tarda. Aquell semàfor en vermell. Aquella frenada. Tot el que va fer que avui, la Carla no agafi l’autobús amb mi. Que la meva millor amiga no em pugui abraçar ara mateix, quan una llàgrima em rodola galta avall.

Els espectadors sospiren, esperen que m’afanyi. Tots tenen les seves importants i alhora estúpides coses a fer, rutines a seguir i llocs on assistir. De fet, jo també… però sé el que pujar a aquell vehicle suposaria: entendre que sóc capaç de deixar aquella parada, i les inseguretats, les culpes i les pors amb ella. I això no passarà. Sona massa bé.

Tanco els ulls. Inspira, expira. No puc seguir. Pesen massa tots els moments que he passat amb ella; els riures que hem compartit; les estones quan, esperant el bus, ens entreteniem a observar les matrícules dels cotxes que passaven; les cançons que vam escoltar i cantar juntes. Però tot allò… Tot allò agafarà amb mi l’autobús. Ja ho he decidit. He parat de plorar i obro els ulls. La gent, al meu voltant, sembla estar pintada de blanc i de negre. Sembla grisa. Plana. Com tot allò que em preocupa, el que deixaré enrere sense girar-me.

Els cotxes i taxis del voltant fan sonar la botzina i això em fa tornar a la realitat. Veig la Carla, veig un autobús. Tots els bons moments passats. El meu peu trepitja el terra de l’autobús i hi pujo. M’assec en un seient del vehicle, que està gairebé buit. Si em giro, veuria la parada. Un puntet petit en comparació amb tot el carrer que el bus té davant.