Autor/a
Xocolata
Categoria
Relat lliure
De la terra a tu, sota terra
Sortint de casa a les set i vint-i-cinc del matí m’amara la rosada matinera dels Jardins de Virginia Woolf. Sort que l’entrada del metro de La Sagrera és tot just voltant la cantonada. La meva germana i jo baixem la llarga escalinata, sentint cada esglaó com si muntéssim sobre el llom d’un cavall de batalla; passem de costat per la màquina d’accés; baixem la següent escala palpant la barana metàl·lica gelada i, finalment, reposem dos escassos minuts sobre un banc de l’andana.
Arriba el metro. Per mi, una llarga i blanca criatura de ferro. No té dents, però sí grans portes que s’obrin de bat a bat com robots. Algunes persones surten de la panxa de la bèstia, mentre una allau de gent espera per entrar. Nosaltres decidim entrar les últimes. El buit que queda per ocupar és tan petit que, accidentalment, una part del meu abric queda enclosa amb la porta. Amb la cara més vermella que mai, reso perquè algú alliberi el meu pelatge de cotó. No obstant això, en lloc de rescatar-me, la inèrcia m’empeny cap a dins les vísceres del metro i una part del meu abric queda foradada.
No sé quin temps passarem dins el metro, però em costa respirar. Lluito contra la tos d’un vianant refredat que no porta mascareta. M’agafo al ferro del mig, però la multitud m’allunya progressivament d’aquest i m’aguanto, paradoxalment, gràcies a la presència massiva de persones dretes al voltant meu. De sobte, trobo un seient i m’assec. Ens posem contentes. Tot i estar assegudes, tant la meva germana com jo tenim vistes per la finestra. No són precisament panoràmiques, però veiem la vida a les altres estacions. Una nova manera de fer turisme per Barcelona.
Tot just quan la megafonia diu que la propera parada és Hospital Clínic, estem distretes comentant la portada del llibre d’Irene Solà, “Canto jo i la muntanya balla”, que està llegint l’àvia que tenim al davant. Això significa que hem de sortir a correcuita. La meva germana petita no és tan àgil i les portes se li tanquen ben davant el nas pol·linitzat de ràbia per haver-se quedat sola i per haver de fer un canvi de sentit a la propera estació. Tan de bo s’afanyi per poder estar, ben prest, juntes de nou.
Sortim de l’estació. Jo estic una mica marejada, certament. Sort que ara podem pujar amb una escala mecànica i puc descansar. Gràcies a Déu, la rosada del barri d’això que se’n diu Hospital Clínic és per mi una dutxa de vida. Recobro el benestar i continuo el camí.
Em sento plena. Esponerosa. Radiant.
Creu-ho l'entrada d'un gran edifici. M’inserto dins un capsa cúbica i grisa que m’eleva cap a dalt. Estic intrigada. Tan de bo la meva germana sàpiga on trobar-me i pugui viure amb mi aquesta experiència. Em treuen l’abric. I, de sobte, m’acaricien unes mans. Quin plaer. S’obri una porta i escolto:
-Mare, et porto la rosa més vermella del jardí per celebrar que avui et posen l’última quimioteràpia. Te’n portava dues, però una l’he perduda al metro. Crec que ha relliscat pel forat que té la meva bossa de tela.
-No pateixis, Elisenda. Amb tu i aquesta rosa color carmí, per mi, avui ja és Sant Jordi.
-Em falta el llibre.
-Elisenda, el llibre el començarem a escriure juntes a casa, d’aquí dues hores, quan surti per la porta amb el tractament complet i acabat.
Arriba el metro. Per mi, una llarga i blanca criatura de ferro. No té dents, però sí grans portes que s’obrin de bat a bat com robots. Algunes persones surten de la panxa de la bèstia, mentre una allau de gent espera per entrar. Nosaltres decidim entrar les últimes. El buit que queda per ocupar és tan petit que, accidentalment, una part del meu abric queda enclosa amb la porta. Amb la cara més vermella que mai, reso perquè algú alliberi el meu pelatge de cotó. No obstant això, en lloc de rescatar-me, la inèrcia m’empeny cap a dins les vísceres del metro i una part del meu abric queda foradada.
No sé quin temps passarem dins el metro, però em costa respirar. Lluito contra la tos d’un vianant refredat que no porta mascareta. M’agafo al ferro del mig, però la multitud m’allunya progressivament d’aquest i m’aguanto, paradoxalment, gràcies a la presència massiva de persones dretes al voltant meu. De sobte, trobo un seient i m’assec. Ens posem contentes. Tot i estar assegudes, tant la meva germana com jo tenim vistes per la finestra. No són precisament panoràmiques, però veiem la vida a les altres estacions. Una nova manera de fer turisme per Barcelona.
Tot just quan la megafonia diu que la propera parada és Hospital Clínic, estem distretes comentant la portada del llibre d’Irene Solà, “Canto jo i la muntanya balla”, que està llegint l’àvia que tenim al davant. Això significa que hem de sortir a correcuita. La meva germana petita no és tan àgil i les portes se li tanquen ben davant el nas pol·linitzat de ràbia per haver-se quedat sola i per haver de fer un canvi de sentit a la propera estació. Tan de bo s’afanyi per poder estar, ben prest, juntes de nou.
Sortim de l’estació. Jo estic una mica marejada, certament. Sort que ara podem pujar amb una escala mecànica i puc descansar. Gràcies a Déu, la rosada del barri d’això que se’n diu Hospital Clínic és per mi una dutxa de vida. Recobro el benestar i continuo el camí.
Em sento plena. Esponerosa. Radiant.
Creu-ho l'entrada d'un gran edifici. M’inserto dins un capsa cúbica i grisa que m’eleva cap a dalt. Estic intrigada. Tan de bo la meva germana sàpiga on trobar-me i pugui viure amb mi aquesta experiència. Em treuen l’abric. I, de sobte, m’acaricien unes mans. Quin plaer. S’obri una porta i escolto:
-Mare, et porto la rosa més vermella del jardí per celebrar que avui et posen l’última quimioteràpia. Te’n portava dues, però una l’he perduda al metro. Crec que ha relliscat pel forat que té la meva bossa de tela.
-No pateixis, Elisenda. Amb tu i aquesta rosa color carmí, per mi, avui ja és Sant Jordi.
-Em falta el llibre.
-Elisenda, el llibre el començarem a escriure juntes a casa, d’aquí dues hores, quan surti per la porta amb el tractament complet i acabat.