Dimarts 13 (Ivan)

Era un dimarts 13 d’Octubre de 2026. Tot anava com havia d’anar: em vaig aixecar, vaig fer un cafè, em vaig vestir, mentre escoltava les notícies a la tele, gairebé escoltava el que deien, però de les poques paraules que vaig sentir eren: guerra i evacuació.
No en vaig fer cas pensant que en parlaven de la situació a altre país així que em vaig disposar a agafar el metro com cada dia per anar a treballar. Quan vaig arribar, la gent estava una mica neguitosa, vaig pensar que potser era per un retard amb la línia o alguna cosa per l’estil. Esperant el meu tren, una veu amb un to preocupat va anunciar que els pròxims viatges havien estat cancel·lats degut a la situació. Quina situació? Vaig pensar. De sobte es va sentir un fort estrèpit que em va fer tremolar a mi i a tota l'estació: ens estaven bombardejant!
En aquell moment ho vaig entendre tot, les notícies, la gent, la cancel·lació dels viatges, tot. Com no me n’havia pogut adonar? Potser perquè sempre estic pendent d’altres coses, sempre al meu món, com un ignorant, passant de tot el que m’envolta, fins que un dia com aquell va ser el cop de realitat que necessitava. Tot està passant molt de pressa, ara estava atrapat, amb dos nois i una noia que estaven esperant el tren com jo, igual de sorpresos per tot el que estava passant. Sembla que el bombardeig de fa 30 segons va bloquejar les sortides habituals de l'estació, el que vol dir que m’esperaven unes hores de nervis, de por i d’aclaparament perquè, com ens anaven a treure d’allà si estàvem incomunicats, sense cobertura i sols? Ràpidament, vaig començar una conversa amb els nois, que semblaven una mica més tranquils respecte a la situació. La noia, en un intent desesperat, intentava trucar a algú. La conversa va estar marcada per la por i els nervis de viure una possible guerra, però els nois em van preguntar quina era la meva professió. Vaig suposar que per llevar-li importància a tot el que estava passant. Jo, nerviós, els vaig explicar que estava fent pràctiques a un centre d’audiovisuals. Ells em van dir que treballaven com a psicòlegs al centre més gran de Barcelona. D’alguna manera, em van tranquil·litzar les seves paraules. No podia entendre perquè, potser per la veu, pels gestos, no ho sé. Vam estar parlant una estona, les hores van passar i ningú va venir a ajudar-nos. Llavors, en una d’aquestes converses buides que tens quan estàs pensant en moltes coses a la vegada, vam pensar a caminar per les vies del metro fins a trobar una possible sortida. Havíem de córrer el risc, no hi havia cap altra solució, i més si els metros havien estat cancel·lats. Vam estar caminant una estona en sentit contrari al viatge que feia el metro. Ja teníem gana i son. Era la nostra última oportunitat. Llavors ens vam trobar unes escales que sortien a l'exterior mitjançant una claveguera. Ens vam disposar a sortir, desafiant el nostre futur, llavors vam sortir i…
No hi havia ningú: ni cotxes, ni persones, ni animals. Tots els edificis estaven destrossats i tot estava ple de runes. Molts pensaments van passar pels nostres caps, el primer i el més important: què ha passat? Era evident. Allò que vaig veure a les notícies era al nostre país, i la segona pregunta que ens vam fer va ser: i ara què fem? Els nois van proposar anar a un possible lloc d’acollida. La noia, sense paraules, es mantenia expectant, i quan vaig voler dir alguna cosa… una esplendor em va deixar cec, el que no sabia era que em va cegar, permanentment.